Somni: 14-4-11

Em trobava recorrent, de nit, l'avinguda que travessava la petita ciutat de cap a cap. Em fixava en tots els comerços i negocis i en les seves llums que il·luminaven la nit. Vaig arribar a una caseta molt pobra, que tenia la seva única i gran porta oberta de bat a bat. Hi vaig entrar, travessí l'habitació principal i vaig arribar a un pati darrere la casa, també amb la porta oberta. Allí era de dia i hi havia herbeta moguda pel vent, i a la meva esquerra un precipici que no em féu atemorir. Prop de mi, al mateix costat, hi caigué un objecte del tamany d'un puny tancat, com de pedra, flamejant al costat d'altres objectes semblants que ja hi eren.
A la dreta hi trobí un noiet, de cabells curts i obscurs, petit d'alçada i amplada i tot vestit de roba pobra de color marró fosc però a la vegada encès. Jo estava segura de que era de la meva edat, encara que físicament jo el superava clarament. Ens férem amics amb poques paraules, i aviat allí fora es féu de nit. Entràrem a la casa, tota moblada de fusta del mateix color marró obscur vermellós llampant que el vestit del noi. Ens asseguérem davant la llar de foc espurnejant amb la seva germaneta que mai no parlava i vingueren el pare i la mare. Ell era gros, voluminós, i jo estava segura que era ferrer. Tots els membres d'aquella família em semblaren molt bona gent.
Jo i el meu amic ens rentàrem les mans a una minúscula pica situada a un cantó del moble que cobria la paret de l'altra banda de la petita estança i sopàrem tots plegats.


Vaig tornar a visitar el noi, ja fosquejant, a la seva humil caseta. Era fora, al carrer, i feia un moment estava discutint amb la seva mare, que ara era més grossa, però era ella. Em contà que havien discutit sobre el color dels fulls d'un treball de l'escola. La seva mare l'havia recolzada una altra dona que em semblava que era parenta, o potser una botiguera de per allí.
Ell portava a les mans un feix de cartolines verd clar escrites amb bona lletra i amb algun dibuix, tot amb tinta negra i una ombra grisenca. Em va dir que no sabia cm grapar-lo (jo vaig saber que no era per la gruixa del manuscrit, sinó per falta de recursos), i li vaig portar de casa meva la grapadora. Ell va quedar content amb el seu
treball.


Em vaig despertar, ja amb els records confusos del somni i el rastre d'una conversa amb el pare ferrer que no havia arribat a començar. Em va desconcertar, com cada matí, el pensament burleta que em recordava que havia sigut un somni i que aquell noi, aquella família, aquella casa d'aquell color marró net i agradable que em portava una sensació d'amor maternal havien estats només fruit de la meva imaginació, igual que l'avinguda plena de llums de colors borrosos.