Somies

La bicicleta amb ciclista incorporat que passa a la teva vora et retorna al que, per consens pràctic, s'anomena realitat. Tornes a veure la riba del Donaukanal per on estàs passejant i que t'ha fet oblidar, per culpa dels arbres i de la tranquil·litat amb la que l'aigua flueix, que et trobes en una ciutat.

Aquí t'hi trobes pescadors que mai veus que pesquin res i que sembla que donin la culpa als vaixells que passen de tant en tant. Sobretot quan passen. I passejant et trobes amb una diversa quantitat de flora que a dreta i esquerra marca el camí de terra per on passejar et permet somiar.

Somies que no hi ha ciutat, només el bosc amb els seus insectes i el riu amb els seus ànecs i peixos. Ho somies perquè sí que hi ha ciutat, i el bosc no és un bosc sinó uns quants arbres i arbustos i el riu no és un riu sinó un canal artificial (tot i que els ànecs i els peixos són de veritat). Però és agradable, relaxant i terriblement fàcil d'imaginar com sembla que no pugui ser possible en una ciutat de les dimensions de Viena, amb tant de turista.

Continues caminant fins que comença a desaparèixer la vegetació i et trobes en el que abans van ser uns molls i que, més amunt, encara ho són. Et preguntes en quin moment el canal va deixar de ser utilitzat com a moll industrial o comercial i va passar a ser un moll turístic amb vaixells que et duen a Bratislava o que simplement són un restaurant flotant.

Et fixes en les escales de ciment que, encara ara, permeten baixar fins a l'alçada de l'aigua com si haguessis de pujar a una barca que et durà a l'altra riba. Probablement això no es va fer mai perquè amb el canal hi venien ponts de serie quan el van construir però, seguint amb el somni, t'agrada imaginar que si això fos un riu ara fa mil anys algú s'hi deuria guanyar la vida transportant gent d'una banda a l'altra, donant conversa i retransmetent les notícies de riba a riba.

Més amunt, però no gaire, veus a l'altra banda que unes d'aquestes escales estan tapades però només per sobre, és a dir que algú que es trobés a la plataforma arran del canal veuria que a sobre seu hi ha un sostre i que les escales van amunt però enlloc. T'imagines que algú ho podria fer servir per amagar-hi droga. Penses que podria ser una bona idea que es podria incloure al guió d'una pel·lícula. Penses, també, que probablement ja deu haver sortit a algun capítol de Komissar Rex.

Et preguntes si vols continuar caminant cap a Schwedenplatz, passant primer per sobre de la desembocadura del riu Viena (que et recorda vagament a la riera de Rubí), per menjar un dürüm, un quart de pizza o potser una salsitxa frankfurt. Però decideixes donar la volta per continuar somiant, com somien els pescadors que no pesquen. I qui sap si, quan arribis casa, et menjaràs un pa amb tomàquet que et torni a la realitat. O un Wiener Schnitzel que, fet i fet i passat un temps, produeix el mateix efecte.