Somiant despert

Ens coneixem des de ben petits. I jo sempre he estat allà, callat, observant-te encisat.
Quan dius que no t'agrada el teu cabell arrissat, castany, fi com la seda, em quedo glaçat, i penso que potser és el cabell més bonic que he vist mai. Els teus llavis, color carmí, que voldria estar tot el dia besant. Em perdo al món dels teus ulls, negres, grans, m'encanten…
I quan penso en la teva pell nua, que mai podré acaronar...És això amor?
Mai aconseguiré el teu cor. Tu, la meva sortida, l'amagatall del meu amor no declarat, tens coses millors que fet que fixar-te en el teu company de darrera. Perdo el temps imaginant-nos amb les gotes caient, abraçats, veure el temps passar al nostre davant, però tant ens fa…mirant la teva cara, preciosa, ets un àngel.
Em perdo a les explicacions, per tu seria paraula, seria fet, seria raó... Ets tu la meva raó de viure?
Sóc aquí, darrera teu, amb les meves mans quasi tocant la teva esquena, la necessito, com et necessito a tu, cada nit que veig el cel. Cada estrella es una piga teva, les trobo enlluernadores. La lluna ets tu, ets el que em dona llum. El sol també ets tu, ets el que em dona vida.
Però sé que només estic somiant despert, perquè estic aquí tot sol, escrivint històries que ningú no entendria.
Vull veure't dia i nit, no vull que te'n vagis mai del meu costat, tot i que estàs sempre al meu cap, vivint, i no te'n vols anar. Jo tampoc vull que te'n vagis.
És això amor, o es només un reflex d'un mirall que mai ha brillat?
Segurament no ha brillat perquè la lluna no l'ha tocat, i la lluna ets tu, ets el que em dona llum.