Som neurones

Feinejava a la dutxa feia estona, la Clara. Primer aigua tèbia per tot el cos, quedar ben amarada, regalant el líquid. Després escuma repartida arreu, a cada recó, amb aquella olor primaveral i sensual de sabó de pastilla de flor de gessamí que mai li estimulava la líbido, per ser com era. I finalment, l'esbandida. Passar del símbol vermell al blau de l'aixeta monocomandament i hostiar les carns amb el canvi total de temperatura, plaers inaguantablement contraris.

Aquell dia havia d'afegir rentar els cabells. Com que els tenia secs podia permetre's rentar-se'ls cada cinc o sis dies i això és un estalvi, ganduleria apart, o la desesma del no obligar-s'hi si no l'hi era recordat. Mentre la noia s'aplicava al cap el xampú que li feia pensar en l'olor d'un postre italià -tiramisú- la dutxa va perdre el raig, va emmudir, es va esgotar.

I es va apagar el llum. La bombeta de la cambra de bany semblava que s'hagués posat d'acord en dur a terme aquell tall que va escorxar la sessió d'higiene.

-Peeep, Peeeep!

La Clara va cridar proferint un esgarip. Estava espantada. No sabia on agafar-se per por de relliscar i caure i trencar-se com una copa de vi de cristall de Bohèmia, com tantes copes havia vist plenes vegades i vegades i com vegades i vegades havia sentit brindar i també, no gaire més tard, ser destruïdes, esmicolades, reduïdes, bellesa a fer punyetes.

En Pep no apareixia. La noia continuà demanant-lo, senser parar, cada cèl·lula esverada, la pell de gallina, cap tacte acollidor. Ignorava on petava la tovallola, l'ansiava, sentir-ne l'escalfor i la pseudo-suavitat que els productes industrials que la tele anuncia mig fan creure que és caliu autèntic.

Tenia fred. No anava la calefacció, temps de restriccions. Era març.

Es va obrir la porta i xerricava com un plany i com un afegitó lúgubre. Uns ulls lluminosos van encarar-se a la Clara. Era el gat de la residència. El felí caçava peixets de plata, aquells éssers esmunyedissos que habiten clivelles i esberles i escletxes de les rajoles i que s'atipen de pèls caiguts i ungles tallades no escombrades. Un so de cruixir va emplenar la petita cambra: creeec crush cruonx, creeeec crush, cruonx, creeeec, crush, cruonx...

Insuportable so! No el podia sofrir. La Lupe ho sabia i per això ho feia, per ratllar-la, per aquell odi malaltís que li tenia, enveja ben atipada i expandida. La Clara va cridar com una boja, com la boja que era. Crits sense senderi, crits de neurones que cap pantalla tapava per evitar-ne accions reiterades malgrat un equilibri de pa sucat efecte de medicació intensa.

La Clara es va agenollar a la banyera i tremolant anava sanglotant i panteixant, els ulls esbatanats, el cor accelerat, i glops i glops de fets i experiències acumulats al cervell esdevenien un martell gegant, implacable, cruel.

Quan en Pep va aparèixer era mig morta. En Pep havia tingut feina estant per en Manció, que s'ofegava, massa fumar, massa no témer la mort per asfíxia, pulmons negres, vici instaurat que el duria al traspàs. I és que aquell capvespre només hi era ell per atendre els quinze interns esquizofrènics del centre de salut mental. La Lupe, un cop més, havia mortificat la Clara amb el mastegar una poma, el creeeec crush cruonx creeek crush cruonx. I havia tallat l'aigua i tancat el llum. Ja en tenia prou, prou, prou i més que prou que li digués lletja, que li passés la pell bruna -exageradament- els cabells tenyits ros platí i els llavis pintats de rosa i la ratlla negra als ulls bonics i verds per la cara, ella que estava deformada i esdentegada sense diners per a arreglar-se la boca, ella que semblava una monja, i la Clara mig putarrot.

En Pep va trucar l'ambulància. I tot seguit a la germana de la noia, la germana que sí havia superat un pare que es creia ric i estava arruïnat i va esdevenir borratxo i que, quan la mare va marxar, va estrenar-les.