Som el que ens falta (II)

No podia ser. Era impossible. La Laia era guapa si, però està amb el meu germà, i s'estimen i no puc, no puc enamorar-me d'ella! Però el meu amor cap a ella era massa fort com per no haver lluitat per ella.

La cerimònia va acabar i vàrem marxar cap al restaurant, vaig veure com en Roger i la Laia marxaven amb cotxe cap al banquet i vaig sentir la veu d'en Roger:

-Marc, vine amb nosaltres, corre!

M'ho vaig pensar, em feia vergonya anar amb la Laia, sabia que no podria deixar de mirar-la i que en Roger se n'adonés, però vaig pujar. Quan em va veure, la seva cara se li va impregnar d'una tonalitat vermella i va ser incapaç d'articular paraula en tot el viatge, de tant en tant mirava pel retrovisor per veure'm i jo dissimulava.

Vàrem arribar al restaurant d'aquells típics que estan especialitzats en casaments, tot engalanat de flors i cors de color rosa, vermell i blanc, i a la sala on havíem d'anar una parella de cantants interpretant cançons d'amor, parelles i coses semblants, que mai havia suportat. De sobte, vaig veure com la Laia agafava d'una revolada la seva bossa i marxava indignada d'aquell lloc. Vaig esperar uns minuts, per anar a buscar-la, pensava que havia marxat però el cotxe estava aparcat, i vaig començar a buscar per tot el recinte, fins que la vaig trobar darrera d'un parc infantil asseguda en un gronxador, fumant.

-Veig que tu també t'avorreixes

-No m'agraden gaire aquestes collonades- va dir-me amb un somriure tímid i va seguir amb la cigarreta.

Va haver-hi un silenci intens, i vaig aprofitar per fixar-me un altre cop en el seu esplèndid cos.

-Fumes molt?

-No gaire, només quan estic nerviosa.

-Hauríem d'anar passant, que sinó me mare és tornarà boja.

Vàrem arribar al menjador quan ja estaven totes les taules ocupades i vàrem quedar-nos al fons de tot, sols.
Durant el dinar, xerràvem sobre nosaltres, bé, ella parlava i jo escoltava, era incapaç d'interrompre aquella dolça veu.

_> Ella treballa al Centre Cívic del seu poble, coordina totes les activitats que s'hi fan, tothom allà se l'estimava i la coneixia, un dia, van donar veus a un diari de la tasca que feia i un jove periodista va anar a fer un reportatge, hi anava dia rere dia, fins que va acabar de fer-ho. I al cap, d'un parell de dies, va aparèixer amb l'excusa d'ensenyar-li el vídeo, se la va endur a casa, i van acabar al llit. I després, començà la resta: trucades, sopars, sexe...
Durant un any i mig. Sense que ningú ho sabés.

Després de tanta xerrameca, van arribar els postres, dolços per uns i amargs pels altres.
La meva mare és va posar de peu i va dir:

-Avui hem vingut a celebrar el casament d'en Jordi i la Txell, i aviat tornarem a estar de celebració amb el casament de la Laia i en Roger!

La cara de la Laia parlava per ella mateixa, estava sorpresa. Va aixecar-se, i va servir-se una copa de ginebra que se la va beure d'un sol glop. En Roger va parlar amb ella i els vaig sentir discutir:

-Però...Tu ets boig o què...? Que collons li has dit a la teva mare...?

-Res, no li he dit res, ha sigut ella que s'ha imaginat què...

-Mira, no vull excuses de cap tipus, agafo la bossa i me'n vaig!

-No! No marxis, t'ho prego! Queda't fora si vols, però no te'n vagis.

Resignada va deixar la bossa i va marxar resignada a refugiar-se a algun lloc.

Vaig agafar a en Roger i li vaig dir:

-Vols que parli amb ella?

-Sí, siusplau, he de parlar amb la mare...

Vaig agafar-li de la bossa el tabac, i vaig sortir a buscar-la a l'únic lloc on podia estar.

_Continuarà...