Som el que ens falta (i III)

Vaig anar a a buscar a la Laia a l'únic lloc on podia estar: al parc infantil d'abans. Quan em va veure, se li va il·luminar la cara, que tenia tota tacada de maquillatge i alguna llàgrima que se li havia escapat.

-Passa res entre en Roger i tu?- vaig preguntar

-Sí, que ja n'estic tipa d'ell, de les seves plantades, de la seva poca sensibilitat, del seu comportament infantil i de que no sàpiga dir-me que m'estima...

Va caure sobre mi, plorant. No sabia que havia de fer, i vaig començar a abraçar-la, a acaronar els seus suaus cabells, a rodejar la seva esquena, fins arribar a baix de tot...
Va aixecar el cap, i ens vam mirar els ulls i els seus llavis van començar a apropar-se als meus, lentament, i començàvem a besar-nos, dolçament.
La meva mà va començar a buscar els seus pits, fins que els va trobar i va reseguir-los, i un i mil cops amb la punta dels dits, fins que vaig notar-los durs. Vaig començar a baixar, fins que vaig traspassar els pantalons, i vaig dubtar si feia el correcte, però quan vaig notar la seva felicitat entre les cames, vaig seguir, mentres tractava d'imaginar com deuria de ser la seva vida amb el meu germà: segur que al principi era tot molt maco, és veien tots els dies i s'ho passaven bé, però després començarien les plantades, i la fallida en la relació, com si no conegués al meu germà.

La Laia va voler parar, em va agafar de la mà, i em va dur al cotxe on em va començar a despullar i jo vaig despullar-la a ella i completament nus, vam començar a fer l'amor, entregant-nos apassionadament l'un a l'altre, amb la por a ser descoberts. Quan vam acabar, li vaig començar a acaronar la cara i a cau d'orella li vaig dir:

-T'estimo

-Feia any i mig que no sentia aquesta paraula.

Vam decidir vestir-nos i tornar al banquet, vaig entrar jo primer i vaig anar a buscar directament a en Roger, i dir-li:

-Tens una xicota genial, Roger.

Vaig anar a seure amb la meva germana i va entrar la Laia, per perdonar-se amb en Roger.
Vaig intuir que la Laia no el deixaria mai, perquè en el fons se l'estimava, però que sempre trobaria a faltar, i que jo, cada dimecres i divendres, a dos quarts de nou d ela nit, li havia de donar, en el nom del meu germà.

*FI