Som aigua

Feia mitja hora que conduïa. I, a més, cap a enlloc. Movia les mans, els ulls, amb fluïdesa i suavitat, seguint les lleus corbes que anava dibuixant la carretera, els llums que il•luminaven l’asfalt. El silenci era absolut dins el cotxe, i tot i així no existia; el tic-tac del rellotge, el frec de les mans sobre el volant, els pedals grinyolant subtilment, el motor, la meva respiració...

El silenci és un mite; un conte per a nens, d’aquells fets perquè entenguin què està bé i què està malament, on existeix el bé i el mal, els absoluts. El silenci i el soroll, bellesa i lletjor, dolçor i amargor, calidesa i fred; un mite per simplificar allò complex. Jo mateix he cregut aquest mite, durant gran part de la meva vida. He fugit de la ciutat, he anat a la muntanya, al camp o simplement a qualsevol lloc, una habitació d’hotel, per estar sol i trobar el silenci. I tantes han sigut les vegades que he estat convençut de trobar-lo, de sentir-lo, de percebre’l. Però ara sé que és mentida, i ho sé des de llavors, des d’aquell instant.

Vaig frenar lentament, deixant que el cotxe s’anés aturant progressivament fins quedar del tot quiet. Un cop apagat el motor, el tic-tac del rellotge i la meva respiració es van fer protagonistes de l’espai sonor. Un cop fora, l’aire em va fuetejar la pell. No feia fred, però la tramuntana atacava amb força. Un soroll més, múltiples. El mar... Em vaig acostar al daltabaix per observar les roques, que tallaven les ones sense remordiment. Zas... zas... zas... Em preguntava quin camí seguiria cada gota, cada petita porció d’aigua separada de la resta per la cruel i impassible pedra. Potser prenia una carretera, com jo una estona abans, i també s’aïllava del món una estona, només per escoltar el silenci i contemplar el buit. Potser cada gota es sentia com jo em sentia; buida, perduda, o simplement avorrida, inquieta per trobar-se sense un sol camí a seguir.

Jo sóc com una gota d’aquell mar. Potser més sec, o potser més quiet. Potser, fins i tot, més silenciós. Però la meva és l’essència d’aquell tros d’aigua. Mai tornaria a unir-me al mar de la mateixa manera, encara que tornés a caure en una onada. Potser, qui ho sap, esquitxaria la roca, quedant-me allà, mullant-la fins a convertir-me en una clapa de gel, o potser fins evaporar-me i pujar fins a convertir-me en un núvol. L’únic que estava clar era que ara començava de nou, just després de la trencada de l’ona, just en el moment del tall. Tot canviava. La vida era una altra, tot i ser la mateixa.

Em vaig observar les mans. Una llàgrima ja les esquitxava, gairebé com una d’aquelles gotes sobre la roca. Els meus cabells es movien d’un costat a l’altre, i m’havia d’apartar el serrell dels ulls per contemplar la lluna. Un tòpic dels pensatius, contemplar la lluna; com si ella tingués les respostes, com si un astre buit a tanta distància de la Terra pogués entendre una sola paraula del que pensava. Suposo que era la seva llum. La llum ens fa sentir menys sols, com si un focus de llum fos un ull que ens contempla i ens escolta, ens veu, ens entén. Ara se que és veritat.
Claus, motor, embragatge, gas. Tornar per on has vingut sempre és com desfer un fil cosit, recollir les engrunes que has llençat, esborrar les teves pròpies petjades. Era la mateixa carretera, però al revés; com si ara em trobés a l’altra cara del mirall. Ja ni tan sols recordava perquè havia fet aquell camí; no importava. L’important era jo, que havia canviat. L’important era tornar, continuar però començant. L’altra cara del mirall. L’altra costat de la moneda. El mateix, diferent.

La vida es mesura pels talls, per les interrupcions, pels cops que s’ha de tornar a començar. La vida és un pedaç cosit a l’anterior, i successivament. Un canvi, un altre, un canvi, un altre. I també és tornar enrere. Però tornar enrere, mai és ser on s’ha sigut abans. Sempre es torna enrere des del davant; sempre es torna a l’abans des de l’ara. No podem tornar sense canviar de costat del mirall.

Els plecs del llit estaven intactes, tal com els havia deixat. Res no canvia en realitat, encara que tot sigui diferent. Aquest és el problema, que ens creiem els protagonistes, que quan canviem, volem que tot canviï amb nosaltres. Per nosaltres. Em vaig emmirallar. Un altre cop, buit. Ulls cansats, llavis secs. Sóc una gota, em vaig dir; una gota en les roques. Una llàgrima va caure dels meus ulls. Som gotes que, mentre sentim, mentre plorem, mentre vivim, ens anem buidant d’aigua? La vaig desfer amb el dit, trencant-la en mil trossets invisibles que ja mai no serien recompostos.