Solituds

N'Albert es posà a recollir tots els xirmes que l'hi havien caigut al terra.
Aquella habitació pareixia el cau d'un penjat...bé, pensant-ho millor, ho era. Feia mesos que no l'endreçava, desde...tan se val.
Col.locà el munt de revistes sobre les altres i per no rompre amb la rutina, anà al parc.

Assegut al banc, intentant evaïr el fred amb una botella de whisky a les mans, anava observant com transcorrien les vides dels altres, suposo que es pensava que així mai s'hauria d'enfrontar amb la seva.

Mirà cap a la vora del llac, hi havia una parella d'enamorats, bé, ho aixo pareixia fins que la noia li pegà un cop de colze en tota la panxa i fugí desitjant deixar-ho tot enrera, desitjant no ensopegar mai mes amb uns fets com aquells.«Com havia pogut ser tan imbècil? Pocavergonya! La Julia, la meva millor amiga... Descarada. Estimava el Xesc saps? I has vengut tu com la gota que vessa el got a destrossar els millors 5 anys de la meva vida. No em queda res ja.»
La Maria havia fuit de casa als 17anys perquè els seus pares no estaven d'acord amb la seva relació amb un noi de discoteca com era ell.
Havia caminat durant tan de temps intentant evitar que l'inundessin tots aquells pensaments ansiosos per sortir al descobert que no sabia on havia arribat. Ara si, estava perduda i amb tots els aspectes de la vida.
De sobte no pogué pus, i rompé amb plors, cada llàgrima que deixava caure donava vida a una ferida que anava creixent per moments i que ella sabia que mai desapareixera.
Les ferides es poden cicatrizar, deixar de banda o taparse amb una garça, però mai desapareixeràn.
"M'agradaria desapareixer jo doncs"-va pensar.


L'Albert prengue l'ultim glop i partí cap a casa. A l'entrar ensopegà amb una botella i caigué just davant del prestatge de sota de l'estanteria. Hi vegé aquella capsa. Feia tant que no l'obria...feia tant que no la volia obrir.
Aquella capsa contenia un passat que havia intentat passar desapercebut durant mesos, el seu passat, peró al cap i a la fi, nomes era això, passat.
Per tercera vegada en el dia, va donar un cop d'ull a la sala, es va edreçar i es va posar a desar-ho tot. Per molt que intentes conservar-ho tot intacte després de l'escapada de la Neus se n'adona de que no tornaria. Aquell tren ja havia passat...i de llarg.
Li caigué una llágrima, se la mirà i sense pensars-ho dos pics va partir cap a la bodega.


L'endema,11 de febrer, a les 3 de la matinada una colla de payos trobaren el cadàver de la Maria vora el llac. L'autopsia determinava mort per ofegament.
Quan n'Albert ho llegí al diari dibuixà un somriure d'ironia. ''Pobra noia. Ella si que ho estava ofegada abans de suicidar-se. A vegades quan la tristeza, la solitut i el dolor s'ajunten no et permeten fer res més que fugir. I van aumentant sense deixar-te veure res més que aquella sortida, i ella la va agafar. N'hi ha d'altres que decidim abocar les nostres esperances damunt qualsevol cosa, i l'unic que trobem que ens servesqui de consol és el maleït alcohol."