Solitud

Un relat de: Frèdia

Va entrar traginant les bosses de la compra, els vestits nets de la tintoreria, els originals per corregir de l'editorial... Assegut a la cuina, amb un got de bourbon a la mà, amb l'abric posat encara, ell plorava. Un dia més. Ella respirà a fons, com si necessités una ració doble d'oxigen, i se li acostà amorosament. "I avui, què ha passat?" "El Pol és mort", respongué amb un fil de veu. Ella es fixà que l'ampolla ja era gairebé buida. "No beguis més, això no li tornarà pas la vida." Ell es lamentà: " Li vaig prometre a la seva mare que tot aniria bé." Llavors ella es deslliurà de la càrrega i el reprengué: " No ets Déu, només ets metge. Ja sabies que el Pol no se'n sortiria. És això el que havies d'haver dit a la seva mare." Ell, tremolant, la mirà amb els ulls encesos: "No sóc com tu, jo. No sempre sé el que s'ha de fer." Omplí el got i s'empassà el bourbon d'un sol glop. "Va, vine, necessites descansar." Aleshores va omplir la banyera, el despullà, l'ajudà a ficar-se a dins i l'ensabonà com a un nadó. Ell no parava de gemegar: "Només tenia cinc anys!" Li va dur una tassa de te calent, l'ajudà a sortir de la banyera, l'eixugà, l'acompanyà fins al llit i després l'acotxà. "Deixa el llum encès", va demanar ell, referint-se al globus de color poma que feia una llum tènue. Sense aquell bri de claror, no s'adormia mai. Ella respirà a fons, però cada cop li mancava més aire. Recordà que havia de desar la compra, de planxar-li la camisa per a l'endemà, d'acabar aquella maleïda correcció... I encara no havia sopat. Omplí la banyera, se submergí en l'aigua gairebé bullent i va deixar que la mà experta acariciés la pell necessitada, tot cercant el punt misteriós, la cruïlla de tots els plaers imaginables. Va agafar la drecera correcta i hi enfonsà els dits, lentament, mentre es preguntava per quin inexplicable parany del destí no s'havia casat amb un home.

Comentaris

  • Els inexplicables paranys del destí.[Ofensiu]
    Jofre | 02-12-2006 | Valoració: 10

    Hola Fredia! Primer de tot, tal com subratllen comentaris precedents, insisteixo que redactes de manera magnífica; i segon, sembla que l'aforisme, punyent i directe, de viure, mata podia aplicar-se al teu relat i afegir que les feines actuals, que ens absorbeixen i desnaturalitzen, poden conduir-nos a la solitud més terrible i arrossegar també als qui viuen al nostre costat.

    Salut!
    Ben cordial,
    Jofre.

  • Gica Casamare | 01-12-2006 | Valoració: 10

    El bo que et deixin comentaris és que la majoria que ho fan són relataires amb qui pots connectar llegint-los. Els que no tenim gaire temps per navegar i escrutar entre el munt de relats d'aquesta web això ens facilita un xic les coses.
    A través dels teus comentaris he pogut descobrir-te. He llegit uns quants dels teus relats i m'agraden.
    Jo més que poeta sóc relataire, vaja, de poeta no me'n sento pas.
    Ens continuem llegint.
    Pel que fa a aquest relat m'ha encantat. Poda imaginar-me la cara ancorada en la desesperança del "anirà millor". Però què l'empeny a seguir amb ell, malgrat la desesperança?

  • A vegades...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 28-11-2006 | Valoració: 10

    ... la diferència potser només és el coratge que a uns empeny i a d'altres abandona. Un relat molt ben estructurat i amb un tema profund i molt més comú del que aparentment podriem creure. M'ha agradat molt.
    Felicitats Freia, i una abraçada

  • Ets una dona magnífica[Ofensiu]
    Lèvingir | 26-11-2006 | Valoració: 10

    Tu tampoc ets sola.

    Lèvingir

  • disculpa[Ofensiu]
    gypsy | 26-11-2006 | Valoració: 10

    havia oblidat la valoració.
    Un gran text.

  • Hola Fredia[Ofensiu]
    gypsy | 25-11-2006


    Magnífic relat, és fàcil posar-se en la pell del pobre metge convivint cada dia amb la mort, mirant-la als ulls de fit a fit i perdent cada cop la partida, desigual d'antuvi. I la seva impotència presenciant la mort d'un infant, veient morir la tendresa amb aquell infant. El veig isolant-se en un refugi de gel.

    Ella, carregant feixugament amb la vida ja prou dura, i amb el "fracàs" d'ell, consolant-lo amb dolcesa, traient-lo del pou i de l'obscuritat que el devora.

    Junts en un mateix destí. Perquè?
    És igual el perquè, retalls de vida, copsats pels mots atents, agafats i alentits per descobrir-hi els detalls, que és el que ens diferencia en la concepció de tot el que veiem.

    La dona alliberant-se al plaer solitari a la banyera, fugint, assolint el miratge i gaudint dels sentits, és un molt bon final.

    petons!

    gypsy

    PD: gràcies pel comentari al meu Sweet, ja he entès el que volies dir, les muses o els estats d'ànim no són sempre els mateixos i excel.lir alhora de transmetre sentiments i emocions no és fàcil, expressar el que sentim sempre és un impossible, encara que intentar-ho, és un camí que ens apropa a nosaltres mateixos, encara que sigui fent un revol.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: