Solitud

La sortida del laberint ha desaparegut,
les portes abans obertes s'han tancat,
la claror ha deixat d'il·luminar,
el so harmònic ha fugit,
la foscor i el silenci ho han envaït tot.

Les rialles ja no s'escolten,
els plors les han substituït.
Els somriures no es veuen,
les llàgrimes els han amagat.
La tristesa sembla no tenir fi.

Els pensaments no paren de girar,
la ment no deixa de lamentar-se,
els records es voldrien esborrar,
la memòria vol deixar de funcionar,
perquè necessita tornar a començar de nou.

El laberint no para de créixer,
les portes no es volen obrir,
la foscor ha fet desaparèixer la claror,
el silenci trenca la més bonica melodia,
les tenebres ho envolten tot.

Els anhels no existeixen,
l'esperança no té color,
l'optimisme s'ha tacat de negre,
les alegries han mort,
la felicitat no hi té lloc.

Els amics s'han esfumat,
les amistats són utòpiques,
les persones s'han esvaït,
l'amor no vol tornar,
la solitud ha omplert tots els buits .

Les llàgrimes ho inunden tot,
l'aigua s'ha tornat salada,
els sanglots no paren de sonar,
el cor s'ha estremit,
les extremitats no deixen de tremolar.

I al bell mig una persona,
perduda dins el laberint,
amb ganes de desaparèixer,
de volar més enllà de les estrelles,
on tot té un altre color.