Solitud

La Remei va espolsar-se els pantalons i va deixar-se caure damunt del balancí que, una estona abans, havia portat fins el porxo. Va passar-se la mà pel front: suava, tenia els cabells plens de borró i els braços li feien mal de traginar mobles amunt i avall.
Els ametllers començaven a florir, els dies eren més llargs i d'aquí poques setmanes els nens estarien de vacances. Només se sentien els xiulets de la tramuntana, el cruixir dels pins, el parrup llunyà d'un colom.
La Remei va veure's a ella mateixa de petita, amb els genolls pelats i la pell torrada, jugant a cuit i a amagar darrera els matolls amb els seus germans. Un pare jove, recolzat al bastiment de la porta i amb la pipa als llavis, els observava somrient mentre esperava que fos l'hora de berenar.
Va aixecar-se sense pressa i, procurant no aixafar la renglera de tomaqueres, que ja començaven a estar ufanoses, va entrar dins de casa. Li havia costat Déu i ajuda però, finalment, havia aconseguit restaurar els mobles. L'escó, la calaixera barroca, l'armari de lluna, l'arqueta de l'àvia, la cadira de frare, el rellotge de caixa alta,... volia deixar-ho tot a punt per quan ell arribés.
Va obrir de bat a bat els porticons de les finestres, va apagar el llum i va ajustar la porta darrere seu, sense passar el forrellat. De sobte va recordar alguna cosa, va empènyer la porta i va adreçar-se al menjador. Damunt d'una robusta taula de fusta massissa, al costat de la fotografia de la mare, va col·locar una primera edició de “Solitud”, aquella que havia comprat al mercat de Sant Antoni. Va mirar el rellotge. Ja calia que s'afanyés.
No va haver d'esperar gaire estona. El vol procedent d'Argentina acabava d'aterrar a la pista cinc. Va posar-se de puntetes i va espiar per entremig dels caps de les persones que tenia al davant. Va veure'l al fons del passadís. Vestia roba esportiva de marca. Van mirar-se. El pare la va saludar amb la mà que tenia lliure i se li va acostar sense deixar de parlar pel mòbil.
- Miquel, disculpa'm, però he de penjar... Mei, guapa, com estàs?
- Papa, com has canviat! -va exclamar la Remei.
- Per millor, espero! Mira, et presento a l'Ainoa, una bona amiga.
La Remei va recordar-se de “Solitud”, encara damunt la taula. Va simular un somriure i va fer dos petons a l'Ainoa.
- A quin hotel us allotjareu, pare?