Solitud

Un relat de: Hortitzó
Adéu, adéu allà on vagis, on se t’hagi endut el vent, lluny de mi, del meu costat. No t’he pogut dir res, no he pogut triar i ara, sola per primera vegada, amb esforç, aixeco el cap i et dic adéu. Tancada en la meva solitud. Presonera del record on per última vegada em vas parlar i mirar. Amb un adéu als llavis ple de tendresa, però un adéu sincer i etern. Desorientada, sense saber cap a on tornar a caminar. I és que encara estic allà, quieta, incapaç de córrer i buscar-te. Incapaç perquè sense cap certesa sé que no ens veurem mai més.

Ja no em queda res de tu. Has desaparegut juntament amb els records. Intento no oblidar-te recordant aquells moments, on en tots ells estaves al meu costat. Però ara, només hi trobo la solitud, la que poc a poc s’apodera de mi.

Creixent, he descobert que només eres fruit de la meva imaginació. Crear-te per amagar la frustració del dia a dia perquè algú tingués la clau per entendre’m, va ser un error. No sé quan ni de quina manera et vaig inventar, ni tampoc sé com: no tens rostre, ni forma, ni veu... de fet no tens res. La única cosa que sé amb certesa és perquè vas aparèixer: per ajudar-me a crear un món on algú em comprengués, on algú tingués la solució per les meves angoixes... Un món on a més a més de sentir-me estimada, aconseguís ser feliç.

Però malauradament se m’han obert els ulls i al mirar-ho tot de més amunt, tot allò que havia creat al llarg d’aquests últims anys, s’ha difuminat. Per sempre. Has desaparegut. Abans que aquestes paraules es quedin oblidades, per sempre, emportant-te a tu també cap a l’oblit, adéu. Adéu i fins sempre disfressa de la soledat, adéu enginyosa fal•làcia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer