Solitud (tema: equívocs)

Com cada dia des de feia molts anys, ella esperava que el Víctor tornés a casa al vespre, després de la feina. La primera cosa que el Víctor feia en entrar a la única habitació del petit estudi on vivien és anar directament cap a ella i acariciar-la amb les seves mans suaus. Després, passaven la resta del vespre i de la nit junts; sempre ells dos sols, completament desconnectats de la resta de la gent i del món. De vegades ell l'acariciava amb més tendresa, de vegades ho feia amb més rugositat, però sempre en un silenci profund. Ella sempre es passava el dia sola a l'estudi, sense fer res, només pensant en el Víctor i annelhant la seva tornada al vespre.

Un dia, quan era l'hora habitual en què ell tornava a casa, ella el va veure a través de la finestra entrant al portal de casa. Aquesta vegada, però, el Víctor no tornava sol sinó que venia abraçat d'una altra més jove. Ella sabia que els anys no li havien passat en va: era ja vella i plena d'arrugues, però ell no li havia parlat mai de l'existència de cap altra. Com li podia fer això, després de tants anys junts?! Ella va sentir com l'ascensor arribava al replà, i en obrir ell la porta de l'estudi una tremolor li va sacsejar el cos. Ell va anar directe cap a ella, la cortina de la finestra de l'estudi, i la va arrencar de la finestra i la va reemplaçar per la cortina nova que duia als braços. Ell la va llançar, sense dir-li res, talment com un drap vell.