Cercador
Solitud, extranya companyia
Un relat de: res- Compartir:
T'acompanya, fa costat,
És l'última en abandonar-te,
És fidel, atenta, comprensiva,
Què més es pot demanar?
Quan tothom et falla,
No restes sol en el món,
Mira bé per totes bandes,
Segur que ella hi és present.
Feta per a servir el desvalgut,
Per a destrossar la multitud,
per a regalar-te la pau tan desitjada,
per a fer-te lliure de tots,
excepte de la teva mateixa existència.
Bonica és aquesta ironia,
Diries que estàs sol,
Però si la teva peculiar companya hi és,
Com se t'acut pensar que no tens ningú?
Jo l'he necessitat, l'he adorat,
Sí, la solitud, un regal diferent,
Tan útil quan el que vols, és ser tu mateix,
Que res et deformi la voluntat,
Que la negligència, l'egoisme de la resta del món no t'afecti;
M'ha prestat tanta ajuda que he perdut el compte
Com s'agreix que alguna cosa sense percepció serveixi per a treure la part més profunda de cadascú?
És inútil intentar recompensar aquesta ajuda,
I perquè?
Perquè l'ajuda és infinita, sense límits,
Descaradament indispensable,
Absolutament preuada.
Solitud, Agrait t'estaré eternament,
No em fallis, no em deixis,
Si la resta se'm cau a sobre,
Vine, dona'm la sortida,
Obre'm la porta del desig,
Sigues-me fidel amiga meva,
Companya de viatge,
I algun dia trobaré el mitjà de compensar-te,
T'ho prometo!
Comentaris
-
Per cert![Ofensiu]filladelvent | 10-12-2005
Perdó però sóc una perfeccionista: extranya és incorrecte. És estranya!
-
Bon poema[Ofensiu]filladelvent | 10-12-2005
M'agrada el que dius en aquest poema. és sincer, tot i que potser comporta una càrrega d'ignorància. I ho dic jo que tant he lloat també la solitud i n'he escrit, però amb el temps un s'adona que tot allò que fem i allò a que aspirem deixaria de tenir cap sentit sense algú al cpstat a qui poder-li ensenyar. Bé, per sobre de tot, és molt bbo que tu mateix siguis una bona companyia, i per tots és necessària la solitud si volem coneixer-nos.
Sobre el poema, el que ja abans et deia: vigila potser en no posar majúscules a principi de cada vers, i en alguna falta com les de l'última estrofa (n'hi ha unes quantes...), que ara et passo corretgida.
Solitud, Agraït t'estaré eternament.
No em fallis, no em deixis,
Si la resta em cau a sobre,
Vine, dona'm la sortida,
Obre'm la porta del desig,
Sigues-(me) fidel amiga (meva),
Companya de viatge,
I algun dia trobaré el mitjà per compensar-te,
T'ho prometo!
Els parèntesis volen dir que hi ha una repetició innecessària: dius dues vegades "jo". Vigila altre cop amb els signes de pountuació.
Et recomano que llegeixis força poesia per enriquir la teva manera de fer poètica; tens potencial, crec, només et cal depurar les formes. Tens coses a dir i això és el més important.
-Filladelvent-