Cercador

Llista categories

Solitud: amiga o enemiga?

Un relat de: jOaneTa

Quan no vols escoltar ningú,
quan saps que el silenci és qui millor et comprèn,
quan les paraules et cremen el cor
quan només demanes que tot s'aturi,
és quan la solitud és la teva millor amiga.

Quan saps que has comès un error,
quan te n'adones del que has fet malament,
quan et repeteixes a tu mateixa lo absurd que és,
quan desitjaries tornar enrera,
és quan la solitud és la teva millor amiga.

Quan ja no pots més,
quan la vida t'ha guanyat,
quan les llàgrimes formen part del teu dia a dia,
quan desitges no tornar a despertar,
és quan la solitud és la teva pitjor enemiga.

Comentaris

Afegir comentari

Jo també em faig la mateixa pregunta[Ofensiu]
TITÀNIA | 26-08-2007 | Valoració: 10
M'he sentit identificada en tots i cadascun dels teus versos, ha estat com llegir els meus propis pensaments.

Sovint em sento sola i no vull, però d'altres vegades prefereixo estar sola que acompanyada.

Potser és quan estàs bé sola, que també estàs bé acompanyada...seguirem reflexionant.

Una abraçada,

Titània
Moltes gràcies Joaneta[Ofensiu]
DaniVent | 14-08-2007 | Valoració: 7
T'haig de donar les gràcies per els teus elogis,
estic molt content que t'hagin agradat els meus versos, ja em pensava que potser no era bons,
però només que hi hagi algú que els hi agradi, ja em dono per satisfet.

PD: La solitud mai deixarà de ser una amiga, sempre i quan no es converteixi en la teva amant.

petons joaneta

l´Autor

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

116085 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Afegir a preferits

Biografia:

Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.

Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.

--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >