Solitud Acompanyada

Aquella sensació de vida plena en solitud, mai hagués pogut imaginar-la.
Fugint de la tristesa que m'ofegava per dins, cansat de la teva absència, de plorar-te d'enyorar-te, de no conformar-me a lo inevitable.
Allunyant-me a altres terres on no podes intuir-te a cada racó, on no podes notar encara el teu aroma, esperant que sortissis de cop i volta d'allà on no hi ha retorn.
Allà en aquella vella caseta familiar, on els meus avis havien viscut altres realitats ara oblidades. Vaig voler evadir-me de tot, de tothom. Estirat en aquell vell llit, desprès de tantes nits d'insomni, intentant reposar el meu cos cansat, volent fugir d'aquell infern de vida, on amb mancava el mes important, vaig entrar per primer cop, sense adonar-me'n, en el meu primer son reparador.
Al matí tot just a l'alba, els primers rajos de sol van despertar-me. Una entranya sensació de ser i no ser va envair-me. No estava be, però seguint la rutina, vaig anar observant des de aquella bombolla invisible on habitava, com transcorria el temps, passaven les hores, els dies i una nova rutina va anar entrant en mi.
Cada dia aquells rajos de sol amb donaven la benvinguda. El aroma d'aquell indret despertava els meus sentits adormits.
Aquell vell jardí esperava la meva sortida, amb mostrava les seves millors flors i mitjançant el vent, les fulles dels arbres m'acompanyaven, anant-me donant una pau que no amb treia tot el dolor, però amb mostrava una altre realitat, un altre món.
Les meves mans necessitaven tocar aquells arbres aquella terra que semblava cridar-me. Quan treia la mala herba, podava les branques, regava, els hi parlava , sentia que les guaria, notava el seu agraïment, com una espècie d'harmonia que amb volia consolar.
Vaig intuir com si molts esperits ja fora del meu mon, es preocupessin per mi, amb volessin fer feliç. Ells també guarien la meva anima tant ferida .
Allò es va anar fent indispensable, qui ho diu que estic sol?. Si tot el món vegetal i els ocells, i esquirols i gats, papallones i altres omplen la meva vida.
Inclús quan algú ve a veurem ara ja desprès de tant de temps d'aquesta solitud humana, sento com si en aquell moment, el meu altre món resta amb silenci.
Desprès altre cop sol, torna a mi l'altre vida paral·lela, plena de sensacions, de olors, de petits sorolls, de veus que porta el vent, de escalfor del sol i de pluja alleujadora.
Aquesta sensació de vida plena en solitud amb sosté i don acollida. Encara que ningú ni res pot fer que jo t'oblidi.
A traves de la natura he après a esperar-te, a deixar-me consolar, fins que arribi l'hora en que ja res pugui separar-nos mai mes.
Fins aviat amor meu.