Soliloqui esquizofrènic

Un relat de: srta_squitx
Tu, et trobes aquí, en un ocàs permanent de llum i ombra, observant la teva desdibuixada silueta en forma grotesca simulant els contorns d`una gàrgola. Et sents com un esqueix de quelcom per esdevenir però sense saber de quina llavor estàs fet. L`incògnita del teu ressorgir t`esperona l`esperit. Sí, l`esperit, aquella cosa que algú t `ha mencionat que és dins teu i que tu el perceps com una possessió demoníaca que et controla les entranyes, com si de la mateixa llavor del mal es tractés. Et preguntes perquè deixar brollar aquesta aberració, perquè llaurar de porqueria el camp putrefacte del teu cos, de la teva ment, de la teva ànima...

En ple soliloqui transcendental algú et destorba. Mires al teu voltant, fent cercles sobre tu mateix imitant els moviments d`una baldufa en ple apogeu, giravoltant sense pausa ni fi, maleint la mà que t`ha llançat tan destrament amb l`eix afilat i platejat ben arrapat a terra, oscil•lant a dreta i esquerra, roda que roda, volta que volta i no parar quiet. Maleïda joguina estúpida. Amb la soga enganxada al coll algú t`ha empès vers un remolí on l`epicentre són els teus peus que algun dia potser t`amputaràs, fa temps que ho estàs pensant... Com arrepleguis al graciós que t`ha llançat sobre aquesta trampa ja l`alliçonaràs sobre les bones maneres, però saps que aquest covard s`amaga, sí, sempre ho fa, llença la pedra i amaga la mà. Mai el pots veure ni pots reconèixer la seva cara, és llest, només parla entre xiuxiuejos de vegades, vociferant amb esma d`altres. No, no el veus, covard com és s`amaga, bé... no... siguem sincers, aquí l`únic covard ets tu, l`únic inútil ets tu, l`únic menyspreable ets tu... Per això ho fa, ho fan, perquè t`ho mereixes, mereixes que et manipulin i et maltractin, que t`amenacin, que t`ofeguin en un bol a vessar ple de la teva pròpia sang, dessagnant-te com un porc a qui en plena matança li esquincen el coll d`un tall sec. Volen això, que xisclis, que xisclis com un garrí per riure`s de tu, dels teus xisclets eixordadors i aguts propis d`un eunuc infantil i efeminat. I tu, covard com ets t`ho mereixeràs i és per això, desídia humana com ets, que t`alliçonaran.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

42 Relats

42 Comentaris

13988 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.