Solidaritat primària (REPTE 255)

Aquell poble era molt solidari. Menut, això sí, però solidari al màxim. Per tot veí o veïna era un repte la participació solidària en qualsevol esdeveniment, per qualsevol motiu.

La fornera pastava i coïa rotllos totes les setmanes, fent cas de la màxima "Qui té fam, somnia rotllos". I ella col·laborava al sentir popular i, de tant en tant, també consolava algun client famolenc deixant-li tastar la seua mona."Pa de pessic", li deien de malnom per tota la contornada.
El repartidor del gas butà, a més a més de pujar la bombona al pis que fos, també col·laborava solidàriament pujant a qualsevol veïna que ho necessités. I no posava mai impediments de cap classe per la grossària, la cara, els fills o néts de la interdita, ni per la professió del marit. I si era vídua, encara li pujava els atifells amb molta més gana.
La florista, verge només abans dels tretze, i fadrina ara, regalava a tort i dret la seua flor, no mai marcida. I acostumava ser solidària amb el jovent del poble. Amb alguns casats, també. Als fadrins majors els tenia una certa temor. Fins i tot por. "Per què sols una rella pel meu hivernacle, si en puc tenir a curull?" deia sovint, sense amagar-se.
Quan de tard en tard hi havia alguna defunció, tots el habitants del poble, grans, menuts; homes, dones, i qualque gos perdut acompanyaven el fèretre i la família fins el cementeri. I si era dona, tots els homes li ploraven; i si era home, ploraven desconsoladament les dones. Uns i altres, per raons òbvies.
Potser el menys solidari fos el mossèn. I el més solitari. Egoista i tancat a la creença -"era menys problemàtic per confessar-se", s'excusava amb els íntims-, només cultivava el jardí de l'ama. Molt sovint, tot val a dir-ho.

I quan reberen al poble, a l'estiu, solidàriament, aquelles xiquetes i xiquets sahrauís, tothom demanava a crits per l'acompanyant, fora mascle o femella, per donar-li allotjament a casa seua. Per solidaritat ben entesa.
Era aquell un poble menut. I solidari. En extrem.