SOLFA

Un relat de: gustav
“A berenar!”. Atrafegat tancà el llibre mentre el crit de la mare encara ressonava pel passadís. “Has repassat la lliçó d’avui, Ricard?”,--la mare sempre s’interessava pels seus progressos musicals. Sabia que el seu fill no destacava precisament pel seu virtuosisme, encara que albergava l’esperança que potser, algun dia, se n’acabaria sortint. El xiquet, feréstec i enjogassat, preferia —com era d’esperar— les corredisses futbolístiques, els jocs a la vora del riu o qualsevol activitat que li oferís l’esgambi riberenc. “Has de tenir paciència. Abans de tocar un instrument has de saber una mica de solfa, però ja veuràs com, després, t’ho passaràs més bé”. Les paraules tranquil·litzadores de la mare no acabaven d’aconseguir mai l’efecte esperat i el xiquet —amb la típica inconsciència infantil— sempre deixava la lliçó per a l’últim moment, oblidant les conseqüències devastadores que allò podia suposar.
Els seus passos —amb un tap-tap apressat i nerviós— retronaven pel carreró. Cantussejant entre dents ascendia l’empinada costera pensant en la lliçó. Durant l’últim tram del trajecte li agradava enlairar el cap i escriure notes imaginàries en els fils d’estendre que unien les diminutes balconades, com si es tractés de pentagrames suspesos en l’aire. Malgrat la juguesca imaginària l’anguniejava la proximitat del moment. Encara li tremolaven les cames quan pensava en l’última esbroncada del mestre: “Ricardet, ets un sabatot. Solfeges pitjor que una granera.” El senyor Dalmau, encès en flames, gesticulava alhora que expulsava improperis i capellans a parts iguals, mentre ell, amb la cua entre cames aguantava —com tants altres cops— la pedregada cap cot. La mala llet del mestre era tan temuda que més d’un xiquet s’havia pixat mentre —després d’una lliçó desafortunada— entomava la reprimenda del vell.
Encaboriat i inquiet arribà al final del carrer. El casal s’alçava amb majestuositat fictícia, amb la solemnitat que —per destacar la seva funció— l’arquitectura rural confereix als seus edificis més emblemàtics. A fora, algunes bicicletes, recolzades sobre la façana escrostonada, esperaven els seus amos amb les eines de treball reposant sobre les seves espatlles metàl·liques. Amb una inquietud creixent travessà l’àmplia portalada que donava accés al cafè. La seva indecisió augmentava per moments. Cada tarda de lliçó, sufocat, s’embotia en el vell local mentre, resignat, escoltava el rebombori produït per alguns companys —emancipats prèviament del tràngol musical— fent puntades de peu a una vella pilota abonyegada.
L’extensa sala desprenia una atmosfera llòbrega. A aquella hora del vespre el sol s’escolava d’esquitllentes pels amplis finestrons, projectant amb formes capricioses el fum dels últims caliquenyos. Algunes taules, òrfenes de parroquians, encara conservaven les petjades arrodonides de diverses begudes estimulants, com condecoracions guanyades a pols. Els clients ressaguers feien solitaris sobre tapets llardosos mentre ell, desficiós,
trobava el coratge necessari per travessar el laberint que el separava del seu fracàs musical. Una mica marejat per la fortor de l’ambient —tabac, aftershave de garrafa i una rancior persistent— avançà mentre alguns clients xarrupaven els últims culets de les seves begudes. Zigzaguejant capriciosament entre les taules aplegà a les escales que, enlairant-se infinites, transportaven els acords somorts d’un piano atrotinat.
Amb la solfa sota el braç emprengué l’ascensió amb el cor arrupit. Un cop al replà —esbufegant per l’esforç— contemplà la petita estança a través del vidre. Al fons, la taula magisterial —repleta de partitures manuscrites— presidia l’aula. Darrera, un crucifix esquifit es perdia en la blancor de la paret i un penjador solitari acollia la boina i la gavardina del mestre. De sobte, l’anciana figura que, fins aleshores, arrencava sons dissuasius del piano, s’alçà de la cadira i, amb una agilitat inesperada obrí la porta. “Collons Ricardet, que fots aquí com un estaquirot? Passa que no tenim tot el dia!” (li reballà el vell amb la seva aspror característica). “Bona tarda, mestre” (contestà amb veu tremolosa alhora que accedia a l’habitació). “Espero que avui hagis estudiat més que l’últim dia” (li amollà en Dalmau pessigant-li una galta). Sense saber què dir s’encomanà al cel persignat-se mentalment abans d’abandonar-se —no pas sense esforç— a la lectura dels sons representats meticulosament en el seu llibre.
Palplantat davant del piano —mentre l’ancià professor maltractava amb cops insistents el mecanisme de l’instrument— expulsava sons incoherents alhora que movia el braç arrítmicament, com si es tractés d’espasmes produïts per alguna malaltia tropical. La cantarella infernal —semblant als miols desesperats d’un gat famèlic— barrejada amb els sons ofenedors del piano conferia a l’escena un aire terrorífic. A fora —els alumnes que esperaven resignats el seu torn —obstruïen les seves orelles amb diversos mètodes: des
dels tradicionals (basats en l’ús de mans i dits per amortir les vibracions feridores) fins als més elaborats, que utilitzaven diferents estris (per exemple una bufanda enrotllada al voltant del cap), més amb finalitats lúdiques que no pas per la seva efectivitat. Les aparicions intermitents —fent saltirons davant del finestral— amb gesticulacions al·lusives als sons perpetrats per l’estrafolari duet— acabaren desbaratant els darrers esforços per sortir indemne de la classe magistral.
El calbot —posant fi a l'agonia sonora— ressonà per tota la sala. Trontollant per la tamborinada s’aferrà al piano, avergonyit. La història es repetia i la seva ineptitud musical es confirmava per enèsim cop. Els exabruptes del mestre —“Fot el camp i no em facis perdre més el temps!”— semblaven sortir del mateix infern. Moix com una bestiola ferida abandonà l'aula deixant enrere el seu malencert i, recollint l’orgull de terra, s’acomiadà sense mirar enrere. El bar, gairebé en penombra, estava desert i les cadires, potes enlaire, descansaven sobre les taules en senyal de rendició. Al carrer, els galifardeus amb ínfules futbolístiques havien desaparegut i alguns comerços arronsaven els seus tendals com acordions. Durant la seva batalla amb les corxeres, les blanques i les negres la tarda s’havia convertit en nit, com per escenificar millor la seva derrota.
La mare feinejava a la cuina quan el cop de porta anuncià el seu retorn. El llum miserable del rebedor projectava el minso mobiliari amb ombres allargassades. A la seva dreta la cortina de canuts —com una cascada domèstica i artificial— donava pas a la cuina. Amb determinació traspassà el flàccid obstacle per obsequiar la mestressa de cabells platejats amb un petó llarg i sincer. “No et preocupis, fill meu. Segur que el proper dia ho faràs millor!”—el tranquil·litzà la dóna en veure el seu rostre circumspecte. Les paraules balsàmiques de sa mare li alleujaren l’esperit i amb nou optimisme atacà el plat de bajoques que, fumejant indiferent, l’esperava a taula.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

60 Relats

90 Comentaris

36784 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat