Soledat

Un relat de: salsilvia

Soledat, companya meva d'etern viatge
agafa'm de la mà,
porta'm per el camí de nova il·lusió,
potser així la felicitat em retrobi
perdent el rumb del inconscient
observant passar els dies,
albades i vesprades
en el cercle continuu de vida.
Soledat no parlis,
reconeguda tinc la mètrica del teu so,
em dones pau i també tristesa
No parlis, deixa'm sentir la meva propia veu
el meu so,
la meva cadència,
que de nou reconegui el missatge
dictat per batecs de cor
remouen-me l'ànima,

Comentaris

  • segueix com sempre[Ofensiu]
    Lèvingir | 18-02-2016 | Valoració: 10

    al meu costat
    dona'm la força mai gicada
    mai oblidada

    Lèvingir

  • Esperança[Ofensiu]
    kirili | 14-01-2011 | Valoració: 9

    M'ha agradat el poema, tot i que el principi sembla trist, la soledat, deixa pas a poder retrobar la companyia, els amics , l'amor (els batecs del cor...). Crec que es positiu, té esperança, llum.
    Molt bonic.

  • Saber[Ofensiu]
    Melcior | 12-10-2008 | Valoració: 10

    conviure amb la soledat , ajuda a conviure amb els altres .
    Endavant!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: