Soledat

Obro els ulls i com cada dia trobo els mateixos ulls que em miren. Uns ulls brillants com una nit sense estels. La seva presència em reconforta, sé que res dolent pot succeir-me mentre Ella sigui amb mi. Els seus cabells interminables acaronen tot el meu cos com un mar de formigues. Una llàgrima llisca per la meva cara, Ella m'observa. El silenci ens empara. La petita gota arriba al coixí i hi mor, com mor la meva ànima dia rere dia. Vull desfer-me d'ella. L'odio però no hi ha res a fer, és immortal.
Em segueix cada dia i cada nit allà on vaig. Mai canvia la seva expressió triomfant de la cara. El somriure de mofa de la seva cara em fa tornar boig. La seva presència em fa sentir estrany.
Durant les nits ella es fica al llit per intentar seduir-me i fer-me seu per l'eternitat. Molts altres han caigut als seus peus cansats d'esperar. Cada nit resisteixo la temptació, sense saber quant temps més podré renunciar a Ella. Una sortida fàcil seria deixar-se arrossegar per la temptació, però quelcom dins meu em diu: "Algun dia trobaràs algú a qui estimar i que et correspongui. No et rendeixis!". Aquestes paraules em donen ànims per viure un altre dia, fins que perdin el seu significat i se les endugui el vent.
Busco la companyia d'altres persones i sempre que trobo algú amb qui compartir un instant de la meva vida, ella desapareix deixant-nos en la intimitat. Ella és molt gelosa i sé que li faig mal quan estic amb altres companyies, aquesta és la meva venjança. Tot així, sempre acaba tornant i amb un somriure més gran a la cara.
Segueixo buscant la persona amb qui compartir el meu camí, però la moral decau i els ànims em traeixen. Si mai trobo algú que em pugui arribar a estimar Ella deixarà d'existir per a mi. Una frase arriba a la meva ment: "Si sabés que el món s'acabava demà, jo encara plantaria un arbre." L'esperança sempre és la darrera en morir.