Soledat

La seva vida s'havia convertit en un joc, els amors es van anar perden per l'astúcia de totes aquelles dónes que sabien que eren enganyades, la feina ja era monòtona i el seu càrrec no emetia cap so de jerarquia davant dels treballadors que potser també per avorriment o per ignorància ja ni tan sols es dignaven a escoltar-lo.
No tenia família amb qui anar a dinar els diumenges.
S'havia tornat tan solitari, que li feia ballar el cap, el fet de saber que la soledat que es despertava dins seu, potser era producte d'una bogeria interna...
Ja no tenia aspiracions, la vida li havia proporcionat tot allò que amb esforços molts no aconseguiran mai.
Amb el temps es va torna covard, poruc, ja ni es movia de casa, es posava malat i era neuròtic davant de cada esternut que feia pensant que era una greu malaltia...així va progressar i va deixar d'anar a treballar.
I cada dia que passava es plantejava la seva mort...la seva herència...no tenia ningú que es barallés per els seus diners...
Només s'ajeia al sofà esperant la trucada d'una persona, que en l'indret més inhòspit penses en ell.


Passaren els anys, i la soledat el va complaure amb la mort.
Una mort que ningú trobar a faltar mai.
Una mort enregistrada enlloc.