Cercador
Soledat
Un relat de: eqhes- Compartir:
És aquest un lloc inquietant,
tan fosc, tant tenebrós,
que em fa temor no viure en vida,
no poder ni tan sols apreciar
un minúscul instant en la foscor
d'aquesta ment ja malaltissa.
Em trobo jo tan sol i desolat en aquest moment
de mort en vida, que ni tan sols sé reaccionar
davant la pal·lidesa del meus pensaments,
per tal de poder-los reanimar per ser una mica més conscient
del que dic i faig a cada instant,
del que penso i no vull fer per temor a cada moment.
Es la meva ment ara mateix un cúmul de dolor minvant,
tan difícil d'acceptar, tan difícil de comprendre,
que no sé si realment estic tant malament,
o si tant malament estic que m'estic jo provocant
un dolor impossible d'arribar a entendre,
un dolor que només m'afecta en la meva soledat constant.
Comentaris
-
" Un lloc inquietant "[Ofensiu]kispar fidu | 16-05-2005
Un lloc inquietant on la soledat n'és la reina, i ho omple tot de foscor, com si estigués enamorada de la nit. On mires al teu voltant i no et sembla distingir cap rostre. On intentes agafar-te a alguna mà, i sembla que no aconsegueixes trobar-ne cap. Soledat. Si, un sentiment fred. Una fredor trista que de tant en tant (i per mala sort) ens ve a fer una visita (no sigui ser que la trobem a faltar...oi?).
Però per molt que a vegades ens sentim sols, jo penso (i tinc l'esperança: crec) que al nostre voltant sempre hi ha algú que està disposat a donar-nos un cop de mà, a fer-nos costat i a oferir-nos la seva companyia. Potser a vegades no som capaç@s de veure'l, potser estan amagats dissimulant la seva presència sense voler; però sempre hi ha algú que ens mira des dels seus ulls, potser porucs.
[ No t'havia vist mai per aquí, i mira, avui t'he descobert! jejeje ]
Que vagi molt bé!!! Ciao!
Gemm@ -
Ais...[Ofensiu]Sareta_16 | 08-04-2005 | Valoració: 10
És meravellós, que bé que ho has descrit!^^ Felicitats, és maquísim!
La soledad que et porta a tancar-te en tu mateix, que tothom busca però en certa quantitat, que pot arribar a ser asfixiant..
A vegades ens aixequem i no trobem el sentit de la nostra vida, no sabem quin camí recòrrer, ni tan sols què volem fer...
Cadascú la viu a la seva manera però un dia o altre arriba el teu salvador que et treu d'aquest pou fosc on estàs...
Hi haurà un dia on els records serà la nostra principal riquesa.
M'agrada que ho acabis amb esperança!
M'agrada saber que ja has sortit d'aquesta soletat!^^ Cuida't macu! -
Rectifico[Ofensiu]eqhes | 13-09-2004
He dit "tranquil" i hauria d'haver dit "tranquil·la", m'ha confós el pseudònim, ho sento...
-
Tranquil...[Ofensiu]eqhes | 13-09-2004
...aquest poema el vaig escriure fa algun temps enrera, en un moment en el que realment em vaig sentir així. No obstant, gràcies pel consell ;-). Jo miro de somriure sempre, encara que costi (no as vist el meu "angelet"? No está trist, tampoc riu, però somriu, que ja és prou...) i per suposat planto cara a la vida! Si no, no estaria aquí...
Gràcies per la benvinguda a la "família"!! -
Eps![Ofensiu]Ilargi betea | 12-09-2004 | Valoració: 9
Si el que dius en aquest poema és el que sents de de debò...això no pot ser! Planta-li cara a la vida i somriu (molt, sempre!). Et diré un secret. la soledat detesta les rialles i quan veu una mitja lluna dibuixada als llavis d'algú marxa corrents.
Una poesia molt maca que vessa de sentiment, felicitats!
Una abraçada carregada de màgia per donar-te la benvinguda a la nostra "família"!