Soledat, tristesa, nostálgia…

Un relat de: somia_la_lluna

**Capítol 1. Soledat, tristesa, nostálgia…



Un altra nit asseguda davant l'ordinador, sola amb un fum d'impulsos que no puc realitzar, intentant escriure unes paraules que tinguen algun sentit, amb algún propòsit, amb algun fi.

Soledat, tristesa, nostàlgia… Massa coses que assimilar amb tant poc de temps.

No puc més, el temps passa lentament al rellotge de la meua habitació i el meu interior s'ompli de records, fets i paraules que causen dolor amb tan sols fer-me pensar.

Intente ser forta, somriure, fer com si res m'importés, passar una mica de tot… i no puc. Sempre hi ha alguna cosa que em fa recordar tot el que ha passat i fa que tornen els sentiments… Soledat, tristesa, nostàlgia…

Avuí he eixit al carrer i he pujat al cotxe, portava dies tancada a casa i les parets ja començaven a caure'm al damunt; he pegat unes voltes pel poble, he fet tot el que tenia pensat fer i he visitat unes persones molt especials que també trobe a faltar. He anat al poble de la meua avia i com sempre m' ha envadit un estrany sentiment, el estrany sentiment que envadís cada vegada que vaig a eixe poble des que tinc us de raó. No se ben be com definir-lo… tranquil.litat, pau, seguretat… però sempre amb un poc de tristor. Un d'eixos sentiment que et fan recordar tots els moments, els bons, els roíns… tots. Un sentiment que quan torne al meu poble m'abandona i em deixa buida.

De camí a casa m' he trobat amb el que m'ha fet recordar-te… Llocs on em estat que em porten molts records, ahir bonics de recordar, avui, que no ets amb mi, dolorosos. Llocs als que sempre desitjaré tornar amb tu per a reviure els moments llunyans, no tan llunyans, i per a construir un impossible futur junts, vivint el present amb cada gest, amb cada paraula, amb cada bes.

Però sols es això, un desitg.

Sembla que mai sortiré endavant, em sent tancada a una habitació i no trobe les forces suficients per a caminar i obrir la porta. No trobe cap motivació que em faça seguir en peu, no hi ha res al que em puga agafar, no hi ha ningú que em done les esperances suficients per a seguir amb vida. Sols tu ho podries aconseguir, però m'has deixat, i amb tu, les meues ganes per viure.

Veig una petita eixida, si, però no es res mes que un simple pensament, una mentida que mai es farà realitat… Imaginar que algun dia tornaràs el meu costat, però sols es això, una mentida per a fer front a aquest dolor.

Sempre estaré esperant-te.



**Capítol 2. Feliç per un instant.



Avuí ens em vist, semblàvem dos estranys que no saben ben bé com actuar respecte l'un de l'altre.

Al principi em estat callats, sols unes mirades furtives que em creuat de tant en tant. Després unes paraules, tonteries, monosíl.labs, comentaris graciosos… tot amb el bon humor que sempre ens ha caracteritzat. Passat un temps em començat amb les bromes, les nostres bromes que sempre ens han dut al mateix punt. I així ha segut, t'he tornat a sentir meu, he tornat a sentir els teus llavis a la meua cara, i després de tot ens em fos en un abraç, sempre somrient, un abraç dels nostres amb el nostre somriure a la cara.

I aquesta nit torne a estar asseguda davant l'ordinador però sense els sentiments d'aquests últims dies. Els he canviat per uns de nous.

Alegria, felicitat i tranquil.litat es el que ara sent a dins meu.

¡Ja veus! ¡Que fàcil es fer que em tornen les ganes per viure!

Les hores continuen passant lentament però no m'importa, tos els pensaments i records que tinc a la ment son bonics, i aquells que abans em feien sentir trista ara em fan sentir alegre. He deixat a un costat les males cares, les males contestacions, el mal humor i ara tinc un somriure d'orella a orella tot el dia.

¡Per fi torne a sentir que tinc vida al meu interior!



He tornat a casa després d'anar als llocs que tenia pensats des de feia temps, i allí estaves tu, esperant-me. Com si no hagués passat res. Com si no ens haguéssem separat mai. I ens em tornat a fondre amb un dels postres abraços. Just abans de que eixires per la porta de l'entrada i sonés eixe soroll tan familiar…
… el soroll del despertador…

Sembla que anit em vaig quedar dormida davant l'ordinador. De totes formes el primer que he fet al despertar-me ha sigut entrar al saló per veure si estaves esperant-me com en el somni, i no estaves.

Un somni massa real…

I ara torne a estar sola amb els meus sentiments… Soledat, tristesa, nostàlgia…

El cansament d'aquests dies m'ha jugat una mala passada, el cansament i les ganes de veure't. Perà avuí no vaig a quedar-me a casa, no em puc quedar així, i encara que se que no vaig a poder abraçar-te, ni veure't somriure, ni escoltar-te, ni tan sols creuar una simple mirada amb els teus ulls… he d'anar a visitar-te.

He pujat al cotxe, he comprat un ram de les flors mes boniques de la floristeria i he iniciat el trajecte.

He obert la porta d'aquell lloc tan fred, silenciós i solitari, he caminat fins estar davant teu, he alçat la mirada i allí estava la teva fotografia. He netejat el marbre fred, llevat les flors que et vaig portar la semana passada i les he canviat per les que t'he portat avuí. No ho he pogut evitar i com sempre les llàgrimes han brollat dels meus ulls. T'he dit adéu i he tancat la porta del cementeri.

He tornat al cotxe i amb els ulls encara plororsos he tornat a casa i ací estic…

Una altra nit asseguda davant l'ordinador amb els meus sentiments… Soledat, tristesa, nostàlgia

Comentaris

  • somia_la_lluna | 14-07-2009

    Molitisimes gràcies pels comentaris.
    Segui comentant, que m'agradaria saber l'opinió que teniu quan llegiu el text!
    gràcies altra vegada

  • Felicitats[Ofensiu]
    julieta | 14-07-2009

    un text deliciós, cada paraula, cada argument...1 abraçada

  • Els sentiments...[Ofensiu]
    onatge | 13-07-2009 | Valoració: 10

    Malauradament com tot en aquesta vida, tenen caducitat, quan això passa, et sents morir, però tingués ben segur sempre que dintre teu hi ha una font de força inesgotable. De vegades també hem de lluitar per viure, per estimar, per morir. Però en el teu cas tens tota la vida davant teu, viu-la, no et deixis esclavitzar per res ni per ningú. En la soledat et coneixeràs. En la tristesa et faràs tendre. En la nostàlgia aniràs endavant malgrat els records d'ahir.


    Salut.
    onatge

  • Somia la lluna[Ofensiu]
    somia_la_lluna | 13-07-2009

    Comenteu i valoreu el text per favor, m'agradaria saber l'opinió sobre l'escrit!

    Gràcies!