Sola

Sola, mires per la finestra.
El dia és fresc, tranquil.
Voldries estar sola sempre, així, mirant per aquest racó que et porta al carrer, veient la gent passar, feliç.
Però no saps com construir de nou la teva vida, tot s'ha anat desfent, com un paper amb el pas del temps.
Et veus aïllada, fora de la societat. Tothom t'ha anat dient adéu, però tu no, tu resisteixes, vols continuar endavant, ser part d'ells. Hi ha alguna cosa que t'ho impedeix...
I sí, és aquella barrera pròpia. Penses en el que ets, en el que signifiques. Arribes a una conclusió: merda. Sí, sí, no ets res. No signifiques res per a la societat.
Merda.
MERDA! ressona pel teu cap.
LLàgrimes blanques, llàgrimes vermelles, llàgrimes blaves, llàgrimes negres...llàgrimes de tots colors, de tots els tipus. Per a tot. T'adones que ja no ets el que eres. T'adones de la teva desgràcia. Què ha passat?
Trobes una dèbil imatge al teu cap. Els pares, dues persones. Home i dona. I tu et sents malament, malalta.
"Deixa'm estar, puta!!", has sentit varis cops. És això el que et tormenta?
"Si no haguéssim tingut a la nena, t'asseguro jo que no series tan desgraciada".
Hi penses, penses en ell, en ella. La no-existència. Ja no hi són.
Recordes com va passar. Davant dels teus ulls. Tot era vermell...
Sang i fetge, en diuen.
Policies, sirenes, "niiiiinaaaaaniiiiiinaaaaaaa!!"
I de cop, paf! Et veus en un centre d'acollida. Tot i que no t'ho anomenaven igual.
Et senties una merda, com ara.
I és l'única sortida que hi veus.
Cent metres, com a mínim.
Has pujat aquí expressament. A les sis del matí.
És la ciutat dels teus somnis.
Bitllet tan sols d'anada. A la tornada ja no estaràs sola. T'acompanyaran ells.