Sola, però no del tot

A vegades quan ets lluny et sents sola, i mires les estrelles tot preguntant-te si també les estan mirant aquells a qui més estimes. Però elles no et responen i segueixen allà dalt, totes tant properes entre si i a la vegada tant llunyanes, brillant en la fosca nit, impassibles. I mentre segueixen brillant tu penses que les estrelles no són pas com les persones, que si que canvien.
De sobte et desesperes, perquè t'adones que mentre tu ets aquí, allà d'on vens tot canvia i et sap greu no poder assistir a tots els canvis.
Però el temps passa per tothom i t'adones que tu també has canviat des que ets aquí. Encara que de vegades els dies se't fan eterns i et passen tan a poc a poc com si fossis un dels granets d'un gran rellotge de sorra, que espera el seu torn per baixar forat avall, sense que mai acabi d'arribar.
En aquest racó de món passes dies de tota mena; alguns dies t'hi sents estranya i tens ganes d'estar sola, perquè et sembla que no acabes d'encaixar en aquest nou lloc. Llavors desitges ser ben lluny d'aquí i a la nit els somnis et porten fins a casa teva.
Per sort hi ha dies que són més alegres i et sents més propera a aquest nou lloc, perquè estàs acompanyada dels teus nous amics.
Tot i així encara no et sents còmoda del tot amb aquesta nova colla i mires les seves cares tot buscant alguna senyal; un nas, una piga, uns cabells, una mirada, un moviment, un somriure, que et resulti familiar. Però per molt que busques mai no trobes el que voldries trobar, perquè els teus amics, els de veritat són ben lluny d'aquí.
Tornes a observar els nous i et sents insegura, ells encara no saben què et fa por, ni per qui has plorat, ni com fer-te riure i tot just estan coneixent els teus somnis i les teves il·lusions.
Alguns dels teus amics t'ho van dir abans que marxessis; sobretot si et sents sola, estàs trista o tens ganes de parlar amb nosaltres, truca, sempre hi serem per tu. I de fet us heu anat trucant, però evidentment la veu no reconforta pas tant com una mirada, un somriure o una bona abraçada, o tot plegat a la vegada.
Segueixes pensant i arribes a la conclusió que si vols una bona abraçada hauràs de donar una oportunitat als nous amics. Potser si et deixes conèixer una mica més, entre vosaltres creixerà una forta amistat. Sí els hi has de donar aquesta oportunitat, s'ho mereixen! Però no, et fa por! Tens por de no agradar-los, de sentir-te abandonada... Ostres d'on t'ha sortit tota aquesta inseguretat?
Abans quan vivies a la ciutat on vas néixer tenies les coses molt clares, des d'un bon principi sabies qui seria amic teu i qui no ho seria.
Ara, passat un temps, t'adones que eres injusta, perquè des d'un bon principi ja et negaves a relacionar-te amb determinades persones. Potser has perdut molts amics pel camí... Està decidit doncs! Aniràs a la festa universitària d'aquesta nit, ja has perdut prou gent pel camí de la vida.
Alguns voluntàriament, perquè et vas adonar que no eren tan bon amics com semblaven.
Altres involuntàriament, quan van marxar de sobte sense deixar rastre i ja no els vas poder buscar perquè s'havien mort en un accident de cotxe.
Però el pitjor que has fet és deixar escapar els amics que com tu han marxat lluny, al·legant que si no us veieu sovint era impossible mantenir l'amistat. Ai si tothom fes com tu! Ja n'hi ha prou de reflexions, avui toca conèixer gent nova i de segur que si no t'espaviles arribaràs tard!