Sola (2a part)

ser més important que la meva vida"... què guapoooo! és una bona defició d'amor autèntic... per això va ser tant important per a tu...
has fet un altre relat preciós... ple de detalls (dels fills... ) i has demostrat el teu amor absolut per a ell...
tots hem perdut un ésser estimat... però amb el temps, aquell dolor punyent, aquella impotència, aquella amputació de part de tu que també se'n va... es torna un dolç record amb el temps...

un petonàs i una abraçada immensa!!!!

PD. gràcies pels teus ànims per aquell comentari d'aquell personatge estrany que es dedica a colpejar amb certa xuleria poetes d'RC. És com un jutge prepotent, un crític orgullós...
però si nosaltres som amateurs, gents senzilla, que només escribim per necessitat i per plaer... Això no és el concurs Planeta, ni la real acadèmia de la llengua...
però m'és igual... sóc humil, res he guanyat, per tant res he perdut... però no m'agrada la gent despectiva... nosaltres som un grup d'amics i usem "paraules d'amor senzilles i tendres..."

vinga... ens veiem i ens llegim... sempre!!!!

Somriures: Perquè m'els provoques quan llegeixo les teves històries.
Pesars: Perquè això vaig pensar jo quan a la ment regnava el"Puc perdre a la meva mare" i el perquè d'aquesta història.
Ingratituds: Perquè aquest senyor que es fa dir Ferran de Montagut (que no tinc res en contra d'ell) no pot dir que la seva vida sigui millor que la que serà d'una altre. Aquesta frase, amb tots els meus respectes, aqui la llegeixi, no crec que li faci molt gràcia, la veritat. Aïda, saps que tens tot el emu suport, i, siusplau, no deixis d'escriure. Una abraçada!

Dons amb aquesta mala llet que tens per qualificar-me a mi que no em coneixes de res, sols per la biografia i la foto que en ella es posada, que em tractes de persona "non grata" hi això sense sonèixem de res, tu ni tant sols t'has vist en cord de poasar la teva imatge, has posat una flor seca, potser inclos seca com ho deus ser tu! Dona de pocs amics, de segurs que aquest relat roda vers alguna mateixa esperiència que deus haver tu mateixa patit. Res mes noia sols una cordial salutació, i sols vull que sàpigues i entenguis que en aquest mon hi ha vells que son de dins molts mes joves que tu!(Hi que consti que no se el que es l'enveja) son una persona mes feliç del que tu et pot arribar a pensar mai de la teva pobre vida) Jo el teu relat si que m'ha agradat i malt que et pesi tel vull valorar, dons com que es una realitat se la mereix la meva puntuació. Una abrasada Ferran de Montagut el escriptor i poeta dels Pirineus de (Girona)

Sola, és el millor títol que li has pogut ficar.
Sola, malgrat estar acompanyada dels fills, un sentiment que de moment res pot omplir.
Les vivències i les complicitats compartides, l'amor del dia a dia, milers de records, un dolor punyent que només el temps és capaç de minvar...
M'ha agradat la forma i el missatge que vols transmentre!
Un petó i molta inspiració!