Sol, t'envejo

Un relat de: GsF

El sol observo sortir i l'envejo,
tot ho veu i tot s'ho calla sense saber-ho
aquella bellesa amb rancor anhelo

Que sense saber ni qui ni què és,
sense saber com i perquè ha de ser-ho
només sap que amb l'ajuda de la lluna
ha de sortir d'aquella duna
que amb serralades l'empresona.

Darrera aquella divina brillantor
alliberat d'aquella presó
jo sento a vegades el mateix dolor.

El dolor que m'empresona sense consolació
que em fa plorar sense saber la raó

Aquell dolor que mirant el present recordo
Aquells temps passats que enyoro
i aquells futurs sense visió que en l'horitzó observo
en els quals l'amor encara obeeixo

Enganyat entre barrots de ferro
que la seva opressió desenterro
entre mars i terres de muntanya
davant la seva imatge m'inclino
aquell que desitjo
entre els barrots declaro que l'estimo

Sense sort en la història
amb vergonya miro a la glòria
que alguns m'aporten sense demanar-la
i d'altres la maltracten sense oblidar-la.

D'uns no en saben la fortuna
Que estar amb ell es millor riquesa
que tots els tresors de l'antiga Grècia
que sense demanar-la allí la tingueren
i sense voler-la allí la conserven.

Jo que amb enyor, recel, oblit i odi
Demano com l'eixida del sol
Que algú amb amor m'ami
I em deslliuri d'aquesta presó
que em fa servir de rol
per el seu joc que sense pietat em dol.




La clau de la porta,
Que la cel·la amb esperança obra
La Persona sense destí
No és capaç de sentir ni d'obrir,
Allò que em recança resta en mi.

Només aquell que,
Tocat per la mà del destí,
Aquell que estimo sense fi,
Aquell a qui ploro de nit
Aquell a qui enyoro en l'oblit
Aquell a qui demano l'amor dels seus llavis
Aquell a qui la seva mirada d'ulls marrons,
m'implora llàgrimes de pietat en la immensitat d'aquest mar de soledat
Només aquell té la clau
Que, suau i lentament
Obra les vistes de la meva ment
I obra les portes del meu cor,
Que sense cansament,
batega sempre imponent,
pronunciant el seu nom al vent.

Ell és la lluna,
Que com el sol ajuda
A alliberar-se de la presó,
I retorna per fi de la foscor,
En la què ell n'és la claror.

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    gonzi | 11-05-2006 | Valoració: 8

    Torno a dir allò que he dit en l'altre poema. M'agrada com escrius i em torno a sentir identificat amb allò que expreses. Enhorabona! hehe

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: