SOL NEGRE

S’havia enamorat. Un matí de primavera. L’espai no era ni massa gran ni molt massa petit, exactament el que buscava; feia xamfrà en una placeta amb encant, d’un poblet de la costa mediterrània. Es confessava romàntic, es coneixia prou per saber que no se la trauria del cap. S’hi apropà. Pintada de groc, i el sostre amb motllures, encara es veia més lluminosa.
Entrada diàfana, espai lliure sense aparadors, era el més xocant tractant-se d’una botiga. Havien penjat el rètol d’una immobiliària, en venda o lloguer; s’anotà el telèfon.
Continuà amb les seves reflexions, mentre prenia un cafè en un bar de la mateixa placeta. No volia comprometre’s, ni comprar ni llogar compulsivament. La situació era immillorable; cèntrica, aparcaments propers, tanmateix l’estació, ben a prop, pel qui vingués de fora i no volgués conduir.
Des de la terrassa on era, just enfront, contemplà en perspectiva l’aspecte de la façana i descobrí el que no havia vist fins aleshores: el rètol de la botiga deia el nom: SOL NEGRE.
Va anar de poc que, de la sorpresa, no salta de la cadira. S’havia decidit! S’informaria el més aviat possible. El nom, acompanyat d’unes notes musicals, era com la cirereta del “pastís”, que l’adduí.
No passà ni un sol dia, que ja havia contactat amb l’agència; i al cap de dos, que acudia a visitar l’antic propietari. Potser era tan sols un pressentiment, però tenia molt d’interès en conèixer-lo.
Als afores del poble hi havia un grup de casetes d’una sola planta, totes iguales vorejades d’un petit jardí. Sense mirar-ne el número no va dubtar en prémer el timbre d’una d’elles, la que tenia una finestra oberta per on s’escapaven els sons del teclejar d’un piano, possiblement per un principiant.
Un cop més la seva intuïció no l’havia enganyat. En obrir-se la porta aparegué un home gran, que no pas vell en aparença, de cabells esborrifats, una barba petita i acurada i en el rostre un somriure seré, de savi. Encara no s’havien creuat les salutacions convencionals, que ja ho feien les mirades, més eloqüents que tota paraula.
Mentre, el piano emmudia i sortia un nen carregat amb una motxilla, tot acomiadant-se amb un “fins demà, professor”.
Les mans esteses d’un i l’altre s’atansaren però no es trobaren; l’home gran i el més jove s’havien abraçat emocionats per aquell encontre inesperat, després de molts anys de teixir els fils de les seves pròpies vides per separat.
El professor havia estat el seu mestre, la persona que més influí en ell, el que li feu descobrir la bellesa de la música i ja mai més se’n separà. N’era molt sensible i aquesta capacitat el portà, també a ell, a transmetre-la als altres. L’estimava, la música, i en feu carrera; s’hi dedicà professionalment, per bé que d’una manera indirecta. Exerceix de representant, manager o assessor de molts dels cantants, els més rellevants d’avui i els principiants. Per amor a aquest art te una percepció especial per detectar qui n’està dotat i qui no. És molt valorat per intèrprets i empresaris. Aquest és un dels motius de voler instal·lar-se fora de la ciutat. Després d’anys de viure en el món de l’espectacle, vol un lloc tranquil on no el persegueixin ni la fama ni la faràndula; on ell pugui continuar vivint honestament entre la música i per la música.
Ho ha explicat al seu mestre que l’escolta emocionat i complagut. En certa manera són prou iguals. A l’època de la seva coneixença, ell era professor de música i, a més, afinador de pianos, dels seus pianos. Sabia com fer-los parlar i escoltava els seus secrets.
Ara, continuava amb la docència, però, de manera més reduïda, per la qual cosa, deixava el Sol Negre; la botiga que ha propiciat la trobada i els ha reunit de bell nou. Com no podia ser d’altra manera: la Música, el do-re-mi-fa-SOL i la figura de la corxera NEGRE.