Sol i platja

5-1

-Aquest caminoi no s'acaba mai. No sé com ens ho farem per trobar la platja. Ens han dit que era al final d'aquest camí de cabres, però jo no veig cap final ni tinc esperances d'arribar-hi. Girem cua, serà el millor. Aquestes pedres m'estan torturant els peus. Ja ens han dit que hi hauria moltes pedres al camí. Ja ho tenen això els camins, pedres i herbes punxants que et freguen les cuixes. Tot són incomoditats i penalitats en aquesta senda que hem agafat. Hauríem d'haver anat a una platja qualsevol, curulla de gent però arribable. Aquesta que hem triat és del tot inacessible. Segur que no hi ha ningú. No m'estranyaria pas, amb aquest camí tan escarpat i amb tantes giragonses. I tan llarg. Els camins de platja haurien de ser curts. La gent hi va a les platges per relaxar-se no per esverar-se, com m'està passant a mi. I també pot passar que sigui una cala esquifida i que amb un parell de dotzenes de persones ja no s'hi càpiga.
- Tu volies tranquil·litat i allunyar-te del bruit de la platja de davant de l'apartament. Aquí, al bell mig d'aquests penya-segats arran de mar si hi ha una cosa és tranquil·litat.
- Em sembla molt bé, de veritat t'ho dic. Sinó que les pedretes dels nassos m'estan destrossant els peus. Se'm claven per totes bandes, i ja em comencen a fer mal les plantes. A més fa molta calor. Amb aquesta xafogor i aquesta marinada que sembla sopa o puré de patates no hi ha qui aguanti. Hauríem d'haver sortit molt més d'hora. Però com sempre t'has hagut de fer la triganera. Sempre fas el mateix. Si fóssim tres hores abans no tindríem aquest problema amb la temperatura. Ja seriem a la platja ajaguts damunt la tovallola gaudint d'un bany de sol. Però tu havies de ronsejar al llit i trigar hores en acabar-te l'esmorzar.
- Estem de vacances. No voldràs que em prengui l'anar a la platja com si fos una feina? Seria un disbarat si ho fes així. Les vacances cal agafar-se-les amb serenor i repòs, sense urgències.
- Què to prenguis calmadament no vol dir que facis el manta. Les coses cal fer-les amb eficiència encara que siguin vacances. Ara ens trobem com salsixes coent-se al foc, i tot per culpa teva. No voldràs que obri la ombrel·la mentre caminem. No sembla una mala idea, però segur que em fatigaria. A més bufa un vent insistent que té tota la pinta d'endur-se qualsevol cosa que li oposi resistència. Jo mateix perdo la verticalitat sovint per culpa del vent, i de les pedres que em matxuquen els peus inversament. Aquesta platja del dimoni no arriba mai. On es deu haver ficat?
- Tranquil que la trobarem. Les indicacions que ens han donat són de confiança. No hi ha pèrdua, el camí al costat de la via del tren. El que passa és que les coses bones es fan esperar, no són fàcils d'aconseguir. Però quan arribem ja veuràs com haurà pagat la pena.
- Ho dubto. Sincerament. Segur que aquesta platja tan apartada deu estar farcida de gais i nudistes. Només aquesta mena de gent es capaç de fer aquest camí per amagar-se. Maleïdes pedres. El dimoni les ha posades en aquest terra.

5-2

Dos homes passegen per la platja. És hivern i a part d'ells no hi ha ningú més a la vora. Duen un aparell detector, una mena de plat afegit a un pal amb mànec, que ha de xiular a la presència de qualsevol metall.
- De veritat esperes trobar coses de valor amb aquesta andròmina? Et penses que la gent ve a la platja amb joies d'or i brillants? Com a molt trobaràs un rellotge de plàstic, o alguna bagatel·la per l'estil. Ja hi ha màquines que passen per aquí per netejar la sorra.
- Ara em surt amb les màquines? No s'ho poden endur tot les màquines, alguna cosa ha de quedar. A més, en aquesta platja no passen les màquines perquè no hi poden accedir, perquè ho sàpigues. La tria és molt encertada. I segur que trobo coses. Ja n'he trobades abans. He trobat rellotges fins, i joies, ulleres de sol i de veure. Tota mena de coses que no t'enumeraré ara.
- I perquè no me les pots enumerar?
- Perquè estic concentrat en la feina i perquè no em dona la gana. Ho entens? Haig d'escoltar el xiulet. Amb aquests auriculars. Aquesta feina necessita d'una gran concentració. No sé perquè t'he convidat a venir. Sempre em fas el mateix. Et convido a les meves activitats lucratives i tu te'n fots. No et penso convidar més a les posades en pràctica de les meves invencions.
- Això no és una invenció teva. Ja està més inventat que el cagar ajupit, si em perdones l'expressió. Això que fas fa molt de temps que està inventat. No pots atorgar-te la paternitat d'aquesta mena de coses que tothom ha pensat en un moment o altre de fer. Com ara aquell dia que et vas posar davant d'un pidolaire que tenia una reixeta de les clavegueres al costat. Quan alguna vella treia el moneder per donar-li una moneda l'empentaves per que li caiguessin totes les monedes a la claveguera. Amb la intenció d'anar-les a recollir en acabat. Llàstima que no poguessis obrir la reixeta, ni trobessis el camí pel clavegueram fins al forat on havien caigut les monedes. De poc que no et perds. Per sort no et vaig voler acompanyar, o aquella altra vegada que ...
- Hauries de callar si no vols que et ventí una puntada de peu al cul. Els meus negocis es topen amb dificultats inabordables, amb imponderables que ningú no pot preveure. No es pot lluitar contra els elements. Tanmateix les idees estan ben parides. Guaita! Sembla que xiula. A veure. Ara toca fer un forat. He portat una pala, la duc a la motxilla.
- Segur que trobes una llauna de refresc buida o un rellotge de plàstic de nen. Alguna cosa així. No t'adones que si hi hagués coses de valor a la sorra de la platja hi hauria molta més gent fent el que tu fas. No trobaràs res.
- Això caldrà veure-ho. Un rellotge de plàstic segur que no és perquè la màquina aquesta només detecta metalls, i no pas tots. El plàstic queda fora. Em penso que ja ho tinc. És un anell. Espero que sigui d'or massís. La sorra és molt traïdora. Set cau una cosa i et penses que saps on és, però en quant fiques les mans ja ha canviat de lloc, i no pots tornar a trobar l'objecte perdut. Per més que forades més remous la sorra i menys trobes el que busques.

5-3

- Ara que ens dona el sol podem estar tranquils. Aquests núvols que han sortit a primera hora han estat a punt d'axafar-nos el dia. Els núvols haurien d'estar sota control. Per tal que poguem prendre el sol. La pell ho agraeix, es posa morena i la gent t'admira. Hauríem d'estar molt contents de poder estirar-nos damunt la sorra i passar tot el dia sense fer res. Aquestes coses no tenen preu. No trobes? Perquè no em vas a buscar un refresc a la caseta. Em ve molt de gust ara mateix. Tinc la boca seca, potser de tant de sol. Aquí sota fa una xafogor considerable. Fes-me aquest favor, vols?
- Estic tan estirat com tu. Perquè no vas tu mateixa a buscar-te el refresc. Així estiraràs les cames.
- No tinc cap ganes d'estirar res. Només vull un refresc. Tu t'hauries d'encarregat d'aquesta mena de coses. Jo no puc. M'és del tot impossible ara mateix. Haig de concentrar-me a absorbir els raigs de sol, perquè la pell se'm torni bruna. Això requereix una gran feina mental, moltes energies. Necessito sucre. El sucre del refresc que ara mateix m'aniràs a buscar. Oi que ho faràs? No et demano pas gran cosa, només que t'aixequis i tinguis un gest amb mi. Mai no tens cap detall, de les coses que et demano no em satisfàs cap. Et penses que t'ho demano per frivolitat o per mandra? Et correspon a tu anar a buscar el refresc.
- Ja t'he dit que no em ve de gust.
- Ara ens barallarem pels gustos. A mi em ve de gust un refresc i a tu no et ve de gust de portar-me'l. Tenim un conflicte d'interessos. Sempre passa el mateix entre tots dos. A tu et sembla molt bé que et faci el sopar, fins i tot et sembla la cosa més natural del món, tanmateix ara que et demano un petit favor, que ni es pot comprar amb fer un sopar o una rentadora, que no saps quina feinada porta, aleshores no me'l pots fer. Arreplega forces d'on puguis, però jo vull el meu refresc. No en puc passar sense. Ho necessito ara, i no vull bellugar-me de sobre la tovallola.
- Podem anar tots dos. Així estirem les cames.
- De cap manera. Deixaríem soles les tovalloles. Tu no saps la mala gent que circula per aquestes platges. Gent de la pitjor espècie. Darrera de totes aquestes cares amables que semblen desviure's per ajudar els altres, darrera d'aquest ambient de companyonia i de solidaritat hi han els més perversos dels pensaments. Segur que quan tornéssim ja no trobaríem les tovalloles. Són fines, saps? Em van costar un bon grapat de diners a la botiga. No les deixaria soles per res del món.
- Ens enduem les tovalloles.
- Estàs boig? Ens traurien el lloc. De què ens serviria haver estat aquí des de primeres hores del dematí per agafar un bon lloc a primera línia, al costat de les pedres on la riba resta arrecerada de les onades mes grosses. A més ens hauríem de dur el parasol, que pesa molt. Ja has renegat prou quan hem vingut des del cotxe pel pes de totes les coses que hem portat. Demà que no se'ns oblidi de portar la nevera. Així no tindrem problema amb els refrescos. Els durem a la nevera i en paus. Ara aixeca't d'una vegada i ves a cercar-me un refresc. Ho necessito de debò, si no me'l portes corro risc de deshidratar-me. Apa, sigues bon minyó i aixeca't.

5-4

A la sala de reunions de la conselleria es decideixen assumptes de la màxima importància. Els reunits tenen posat seriós i cara de gravetat.
- Haurem de modificar la llei de costes. No pot ser que no controlem les edificacions que es fan a la vora del mar. Em sembla molt bé que la gent milionària vulgui construir-se els seus palaus a tocar de la platja, per sentir de bon matí la flaire de salobre que porta la marinada. Jo mateix he passat alguns estius a casa d'uns amics a escassos metres d'un petit penya-segat amb una cala amagada al fons de tot. Senzillament deliciós. Però no podem permetre que això proliferi. Primer comencen els milionaris i al final tothom vol
tenir la seva casa a ran de mar. Ho hem d'evitar a tota costa, i no vull fer un acudit d'això.
- Les cases construïdes i les concessions atorgades tenen drets adquirits. Alguns dels nostres patrocinadors principals, els que ens sustenten les campanyes amb les seves aportacions, tenen interessos en aquest sentit. I molts personatges de l'estranger que donen prestigi a les nostres poblacions costaneres. No podem passar per la piconadora tota la costa del país.
- Potser no podem, però sí evitar que es facin noves construccions. Cada casa que s'alça a ran de mar és un atemptat contra el paisatge i contra els recursos naturals. No és que a mi m'importin massa aquestes dues coses. Sinó que la consciència ecològica creix entre la població, i la consciència estètica i paisatgística també, sobretot entre els que no es poden permetre una segona residència. Tot això són vots. Cert que alguns dels propietaris d'aquestes cases ens sufraguen els comicis, però no és menys cert que els votants són al final els que ens donen la victòria o la derrota. Hem de fer contents a tothom, encara que sembli impossible.
- Es podria allunyar les cases de la costa. Ampliar les platges, guanyar terreny al mar. Així solucionaríem els dos problemes alhora. La costa es podria dissenyar, per un equip d'arquitectes i enginyers experts que fessin una obra rabent de disseny. Seríem capdavanters al món per aquesta iniciativa.
- Deixa de dir ximpleries. Els ecologistes estan en contra de qualsevol modificació de la línia de la costa. Per les corrents de sorra. No podem fer una escullera o un port sense que se'ns manifestin furibundament. Per més que ho penso més m'adono que no hi ha cap solució potable a aquest conflicte. L'únic que podem fer és prohibir la concessió de nous terrenys urbanitzables en una línia d'exclusió paral·lela a la de la costa i esperar.
- Esperar a què?
- A que les cases caiguin per si soles, o a que passin de moda i baixin de preu. Aleshores potser les podem anar comprant i derruint a poc a poc. De fet em penso que no podem fer res per recuperar les façanes marítimes. Potser promulgar una llei de criteris estètics que obligui a obrir els jardins de les cases per que no obstaculitzin els camins i forçar-los a dissimular les cases, amb heures i plantes altes, de manera que no es vegin tant. O a pintar-les del mateix color que el terra i les roques, perquè quedin camuflades. Això ho haurem d'estudiar més endavant, amb més idees. Sembla d'entrada un problema veritablement feixuc.