Sol em queda morir

Un relat de: loreak

Estic assegut a la butaca, lligat, com sempre, això em fica molt nerviós, intento deslligar-me però és impossible, bé hauré d'esperar fins l'hora de anar a dormir, llavors em deslligaran, que bé. Ara entra una noia, que deu voler? Parla però no sé amb quin idioma, jo no entenc res, passo d'ella ni la miro, almenys em podria parlar amb català però no... marxa, de seguida torna i amb un got de llet amb galetes, això si que em ve de gust. Menjar és l'única cosa que em queda, és molt trist que aquesta acció indispensable per a la vida sigui el meu únic al·licient, el motiu de seguir vivint i em començo a cansar fins i tot d'això. Abans de trencar-me el maluc encara sortia passejar, per aquí dins clar, penso el temps que fa que no surto al carrer, que no respiro un aire que no sigui el d'aquí, viciat, compartit per centenars de persones que com jo tampoc no n'han respirat un altre durant molt de temps; mesos, anys? no ho sé, per sort ho he oblidat. No sé a quin dia som, ni tampoc a quin any, per al que em serveix. Quan anys dec tenir? Fa molt temps que vaig deixar de saber-ho, l'únic que sé de mi mateix és el meu nom i que estic aquí des de fa molt temps o almenys a mi m'ho sembla, no sé res de ningú més al mon. Ho he oblidat tot. Em fico plorar. Com és possible que la meva ment ho hagi oblidat tot, si tenia una bona memòria quan era jove i era intel·ligent, bé o això crec, no ho recordo gaire. Els dies passen i tots són iguals, del llit a la cadira i un altra vegada al llit, fins i tot m'han de rentar, jo no sóc capaç de fer-ho, pot ser per que tampoc no en tinc ganes, no tinc ganes de res, no tinc ganes de viure, de viure aquesta vida monòtona i sense sentit en que s'ha convertit la meva. Estic molt angoixat i els meus ulls no deixen de vessar llàgrimes, noto una gran pressió al pit i sento que m'ofego, no puc respirar...
Torna aquella noia d'abans o potser és un altra, totes em semblen iguals, aquesta l'entenc, em diu que no plori, que em calmi, que he d'estar content, que no passa res. Intento dir-li que si que passa, que estic aquí lligat sense poder-me aixecar per anar a fer un tomb i que no recordo res i tant que passa! però no em surten les paraules, no articulo ni una sola síl·laba i això em fa plorar més. Ploro de ràbia, d'impotència, d'estar aquí i de tot plegat...
Em fiquen al llit, després d'un gran esforç d'aquest noi, al qual li estic molt agraït, i em fico a pensar com faig tot el temps. Penso que m'agradaria que demà ja no arribés, adormir-me i no despertar mai més, descansar per sempre i deixar de patir, deixar de plorar, aturar els crits de l'ànima, si això passés sé que els segons abans d'alliberar-me seria per fi un altra vegada feliç. Després de lluitar tota una vida, de passar molts moments i no tots bons, perquè em deixen viure aquesta agonia, perquè ningú no fa res per evitar-ho, crec que arribada aquesta edat , m'ho mereixo, em mereixo no patir més. Però sembla que algú pensa que no és així, que he de seguir aquest sofriment sense sentit, no sé quin mal he fet per arribar aquí, no demano res que faci mal a ningú sol vull morir jo. Cada dia penso el mateix i crec que m'estic tornant boig, cada dia una mica més.
Avui no m'han lligat, s'han oblidat o potser és que em deixen sortir a passejar, no ho crec. Torno a tenir tot un dia per davant per no fer res, per esperar la nit; s'han deixat la finestra oberta al menys respiro aire fresc. De sobte sento una veu que em crida desesperadament, intento aixecar-me, ho aconsegueixo, he d'anar com sigui no sé que vol; arribo a la finestra i la veig petita allà vaig, al terra, em demana si us plau que vagi amb ella, ràpid abans que ningú m'ho impedeixi, no m'ho penso dues vegades i SALTO.

Comentaris

  • Final inesperat...[Ofensiu]
    Inflamable | 04-05-2005 | Valoració: 9

    Quan era a la meitat del relat, mes o menys, no m'esperava ni de bon grau aquest final d'esperança i la brillantor del sol... Quin gir a l'història! Suposo que al estar lligat se sent molt malament, l'aborriment, la monotonia...jo també voldria morir...i després...la galivança de saber que allà fora m'espera tot el món per descobrir!

l´Autor

loreak

4 Relats

5 Comentaris

4560 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60