Sofriment meu

Com cada matí em desperto resignat, com cada matí esmorzo i em rento, ho preparo tot per anar a classe, com cada matí, com cada dia. Encara no són les vuit quan, sense presses, però angoixat ja només de pensar en les 8 hores que estaré retingut, sense poder sortir, sense poder-me deslliurar de les obligacions, sense poder ser el què sóc i passar a ser un simple mirall més d'aquesta rutinària societat, entro a classe. Com cada matí vaig tard, les cares de la resta d'alumnes que segueixen els horaris es giren per descobrir, només per curiositat, aquell que gosa desafiar la rutina dels horaris. M'assento a la cadira, amb posició expectant em miro el professor amb cara d'interès, però jo sé que per dins meu no és així, la meva ment no recull allò que rep, només recorda i planeja, només pensa en una cosa que ella creu més important que la sàvia explicació del professor, no, realment no pensa en ell, pensa en un altre.
Sí, sona el timbre, el professor s'aixeca de la cadira com si l'eixordador soroll l'hagués espantat, ara si, ara és el moment més esperat, ara és el moment de sortir i gaudir d'uns breus instants de llibertat. Alguns esperen asseguts l'arribada del professor, d'altres surten al bell pati que envolta l'edifici i gaudeixen del fresc sol que brilla solemne aquell dia de febrer. Però jo, no, jo no, no surto per gaudir del sol, no surto per evadir-me d'aquella oprimida hora, no, jo surto només per ell. Ell, només puc desfer-me en somnis quan la seva imatge m'apareix a la ment, amb aquella pell morena, amb aquella cara marcada, amb aquells petits pels que sense afaitar li donen un toc irresistible, amb aquells ulls marrons que quan em miren em paralitzen, amb aquella boca petita i de llavis carnosos que demanen a crits que algú els besi suau i amorosament, en definitiva, amb aquella perfecta imperfecció que sense cridar l'atenció ni sense voler despertar passions a mi m'enamora i més, sense voler, ja que, per aquells vulgars desigs del destí, per aquelles qüestions sense resposta que et dóna la vida, aquell que sense voler em canviava completament cada cop que el veia, cada cop que hi parlava, cada cop que el mencionaven, era, també, el meu millor amic. Era aquell amb qui les penes i les alegries es mesclaven per formar unes dolces històries que compartíem cada dia, històries familiars, història escolars, històries sense sentit, però també històries amoroses, dures i doloroses històries amoroses a les quals jo havia de respondre, sempre, amb allò que fos millor per ell encara que allò fos, també, el pitjor per a mi. Jo quan el miro els ulls ja no hi veig una amistat, hi veig aquells ulls que haurien d'estar per sempre al meu costat.
Sí, veig com surt de la seva classe i em mira, ve cap a mi, em saluda amb un despreocupat "hola" i em pregunta com estic, què li haig de respondre jo? No li puc dir que estic malament i que ell n'és el culpable, no li puc dir que estic mort d'angoixa i de tristesa per no tenir-lo al meu costat, no, haig de dir-li que estic bé, com sempre. Els meus instints em diuen que em llenci als seus suaus llavis, però una barrera invisible només em dóna permís per ficar-li el braç a l'espatlla i parlar-hi de coses que poc m'importen, però em permeten estar al seu costat el breu espai de temps en què el professor triga arribar a classe. Reso, i m'odio per fer-ho, perquè estigui preocupat, perquè quelcom no el deixi estar tranquil i em demani consolació, em demani que l'ajudi amb paraules i amb alguna carícia que el tranquil·litzi, és cruel, però només així puc gaudir d'allò que s'aproxima més a l'amor, només així puc gaudir de l'extrema amistat. Amb la resignació de l'amistat haig d'escoltar i aconsellar els seus precs d'amor amb altres que no sóc jo, puc estimar-lo, però no puc demanar-li que ell m'estimi, els teixits prims i vells, però forts i resistents que perfilen la nostra amistat no els podrien rompre ni tempestes ni enganys, ni tan sols la traïció, però si els teixits s'estiren massa i són portats als límits es poden anar desfilant i, lentament però sense pausa, aquelles paraules, aquells fets, aquells secrets, aquells missatges a cau d'orella, aquelles confessions que m'apropaven a ell dia rere dia es podrien anar dissipant en el temps, i finalment el teixit se separaria i la nostra amistat no hauria estat res més que un simple miratge d'un somni finalitzat, d'un somni interromput per la inexhaurible flama de l'amor etern.
El professor ja torna a classe, la rutina em torna a cridar i em torna a separar d'ell. Com un nen totalment innocent, desconeixent allò que sent-ho per ell s'acomiada de mi amb un simple "ens veiem" i un cop a l'esquena. Jo l'hagués abraçat, acariciat i besat encara que la separació fos només per una hora, ho faria igual per un minut, que per un segon, que per sempre. Però altra vegada la barrera m'ho impedia.
Una hora més assentat en aquella cadira, una hora més escoltant aquelles xerrades inacabables que infligeixen els professors sense pietat. Així la història es repetia, quan finalitzava l'hora sortia, i la seva mirada em tornava a paralitzar, la seva veu em tornava a hipnotitzar, la seva innocència em tornava a desesperar. Quantes coses m'agradaria que coneguessis, quantes paraules que en el més profund del meu ser guardo m'agradaria compartir amb tu sense barreres ni amistats que ens separessin. M'agradaria que sabessis que la meva desesperació és la il·lusió de saber que sempre estaràs aquí, al meu costat, lligat a mi en la vella amistat, però sense poder-te tocar, però sense poder-te mirar, però, ni tan sols, sense poder-te estimar... Sempre estaré al teu costat, però jo no seré jo, ni per mi tu seràs tu.
Sí, per fi s'acaben les hores d'aïllament, les classes s'acaben i amb elles l'angoixa de la opressió. Però la meva vida és com un gran cercle, és com un gos que vol mossegar-se la cua, perquè surto d'una presó per entrar-ne a una altra. Surto de la presó de les obligacions i els deures i entro a la de les prohibicions i els sentiments. Entro a una presó que l'he creada jo, i que la seva existència depèn només de mi, una presó en què només hi ha un pres, jo. Una presó formada per els sentiments més rebuscadament interiors que hi ha en mi, una presó de barrots invisibles però sensibles per a qualsevol, barrots de por, impotència, innocència i dolor que guanyen alçada cada vegada que creix l'amor que sento per ell. No, la presó no és ell, ni tan sols n'és el guàrdia, la presó és totalment invenció meva, jo en sóc el creador, el protector i el pres. Però, per sort o per desgràcia, no en tinc la clau que la pot obrir, la vaig llençar en un buit sense fi el dia en què ell va aparèixer en mi. I, tot i estar oprimit per l'amor i tancat per la por, estic orgullós d'haver-la llençat i oblidat en aquell esborany segellat amb la seva bella mirada d'ulls marrons.
Potser en un bar ens tornarem a veure aquella tarda, potser copes ens beurem junts aquella nit. I els meus sentiments no minvaran per tenir-lo més al meu costat sinó que augmentaran per la sensació de comoditat que em crearà la imperiosa necessitat d'estar per sempre amb ell. I pensant sense pensar, buscant sense buscar, sentint sense sentir, estimant sense estimar, vaig a dormir com cada nit, com cada nit m'evadeixo de la realitat en un món de somnis en què sempre ell n'és el protagonista. Perquè el meu amor per ell és només això, només pot ser això, somnis que es converteixen en mal sons quan em desperto, perquè tot el què sento, tot el què ploro i desespero per ell és només una dolorosa utopia creada en el fons de la meva ment, perquè sé que allò que vull és quelcom impossible. Perquè, encara que conegui la realitat, et seguiré, et miraré i honoraré el teu nom sota les estrelles daurades, escrivint versos vulgars que mai llegiràs. Només sé que t'estimo i que em dol, amic meu, pensar en l'imaginari dia en què per fi aquesta estimació es convertirà en realitat i podrem gaudir entre els dos de l'amor fins al final de les nostres històries. Sóc aquell noi, que veus com el teu millor amic, i tu, aquell que jo veig com el meu millor enemic, un enemic que sempre està allà per capgirar-me la vida, i que vull que segueixi així, fins la fi.