Soc una peça de l'entrellat

El silenci ja no m'angoixa
qüestió de supervivència.
L'hi planto cara i s'amaga
l'hi dono l'esquena i marxa.

No penso el que ja dura aquesta absència
si no el poc que falta per retrobar
cada moment únic i personal
que em va saber donar.

Sé que el trobaré amb la tranquil·litat
d'haver fet el que necessitava
de saber que no ha fallat,
que pot mirar endavant.


¶:)