Sóc un home repulsiu

Deixeu-me que us parli una mica de mi. Sóc un home repulsiu. Si, si, heu sentit bé, no poseu aquesta cara. És tal com us dic. Esteu sorpresos? Permeteu-me que us ho repeteixi una vegada més. Sóc un home repulsiu. No, no, per favor, estalvieu-vos la vostra compassió. Se de bona tinta que és així. Sóc un home repulsiu, i el que és pitjor, sóc un home poc definit. Vull dir amb això que no tinc una identitat ben marcada. No disposo d'uns trets distintius que reafirmin la meva individualitat (alguna cosa així com una cicatriu que em confereixi cert aspecte viril, una mandíbula quadrada de boxejador o un nas trencat i amb personalitat). Tinc a més una edat en la qual ja no sóc jove, però en la qual tampoc sóc massa gran, no estic gras, però tampoc es pot dir que sigui prim, i no estic calb, però tampoc em sobra cabell. Com veieu, estic en una espècie de terra de ningú, que per a res ajuda a aclarir la meva voluble personalitat.

Les meves relacions socials brillen per la seva absència. Sóc conscient del rebuig que provoco en la gent, en concret en les dones. Suposo que part de la culpa la tenen les curioses reaccions fisiològiques que em provoquen les feromones femenines. Davant la presència d'un membre del sexe feble pateixo taquicàrdia, les mans em suen, cobrint-se així d'una pel·lícula freda i enganxosa, i un tic nerviós em provoca un inquietant parpelleig en l'ull esquerre. Davant la femella atrevida que es disposa a parlar amb mi, em mostro com una massa tartamuda de carn suada, que no para d'assecar-se les mans en els pantalons, i que no cessa de guinyar un ull de manera accelerada i una mica neuròtica. Tot això unit al meu aspecte, ja de per si poc agraciat (i poc definit, insisteixo), fa que tota dona fugi de mi als cinc minuts de trobar-se en la meva companyia.

Pel que recordo, sempre vaig tenir aquestes dificultats. Els anys d'adolescència van ser un autèntic infern per a mi. I encara que la maduresa va aplacar una mica els ànims, no va millorar en res la meva malaltissa timidesa. A punt estava ja de considerar com irremeiable el meu celibat, quan vaig decidir instal·lar-me internet a casa. Bé, en realitat no ho vaig decidir jo. Va ser cosa del treball, no cregueu veure en mi cert esperit emprenedor. Més voldria jo. Res més lluny de la meva manera de ser. Sóc conservador per naturalesa (podeu canviar l'adjectiu conservador pel més encertat de covard). Us explico: sóc programador d'ofici (això us donarà una idea més clara sobre el meu aspecte físic: ulleres de pasta, doble barbeta i pèl llis, greixós i amb tendències suïcides, pegat sobre un crani cada vegada més pelat), i l'empresa va considerar que alguns dels seus empleats rendirien més treballant des de la seva llar. Això va provocar malestar entre els treballadors. Ara haurien de donar-se d'alta com autònoms, pagar les corresponents quotes, patirien els desavantatges propis d'aquest gremi, com els mil problemes que tindrien per cobrar un sou quan estiguessin de baixa, etc, etc. Per a mi, en canvi, va ser tot un alliberament. Treballar a casa? Ser amo i senyor dels meus propis horaris? No haver de participar mai més d'estúpids diàlegs amb els meus companys? Per Déu, això era el paradís! S'acabaren les estúpides converses amb els meus congèneres enfront d'una màquina de cafè infame. Ja no hi haurien més comentaris futbolístics sobre els partits del cap de setmana. No més discussions sobre polèmiques arbitrals, no més rialles simiesques acompanyant les fanfarronades sexuals d'aquests éssers abjectes i mentiders. Si, la decisió de l'empresa d'optar pel teletreball va ser per a mi una gran notícia. Estava a punt de començar una nova vida.

En un temps rècord, uns tècnics de la companyia telefònica es presentaren a casa meva i em van instal·lar tot el necessari per disposar d'accés a internet. A poc a poc, la xarxa de xarxes, va anar atrapant-me com un peix ferit. Demano perdó per la metàfora, previsible a més no poder, però com us he comentat, un servidor treballa com a informàtic i no com a escriptor. El meu talent per a les lletres, sóc conscient d'això, és molt menor que per als números. Com us deia, a poc a poc, internet va anar apoderant-se de la meva vida. Ja no depenia només d'ella per a la meva vida laboral, sinó que sense adonar-me, havia acabat ocupant tot el meu temps d'oci. Va ser així com vaig descobrir el xat. Es va obrir llavors davant meu tot un món de possibilitats. S'acabà l'assecar-se la suor de les mans en els pantalons. S'acabà el preocupar-se per el mal alè. El cor ja no es desbocava i el meu tic nerviós semblava haver desaparegut.

Si, el meravellós, desinhibit i amigable xat. En ell podia adoptar múltiples personalitats. Podia així deixar de ser l'avorrit programador informàtic per convertir-me en adinerat home de negocis, en guardaboscos compromès amb el medi ambient, en escriptor maleït mai lo prou ben valorat, i en moltes altres identitats que les dones trobaven irresistibles.

Jo parlava amb elles i inventava per a les meves conquistes històries increïbles. Els vaig contar com vaig salvar a cinc companys llançant-me a l'interior d'un bosc en llamas amb la roba mullada com a única protecció contra el foc. Els explicava com comprava i venia accions segons els moviments de la borsa que mostraven els monitors penjats a la casa amb piscina en la qual vivia. Els vaig descriure detalladament l'àtic on escrivia els meus poemes massa atrevits per als tímids i conservadors editors... Davant aquestes històries queien totes desmaiades als meus peus. Si, si, ja se el que em direu. Que elles no s'enamoraven de mi. Que a qui elles idolatraven era només una imatge. Per descomptat que era així. Creieu Que no m'adonava? Tan imbècil us semblo després del que porto de relat? Però digueu-me, com anaven elles a enamorar-se del meu jo real? Ja us he dit que sóc un home repulsiu. Això no admet cap dubte. Heu de creure'm. En fi, deixeu-me continuar amb la meva història.

De tant en tant m'enviaven fotos seves. Algunes d'elles eren autèntiques preciositats. Clar que mai sabies si les fotos eren autèntiques o no. Però, tenia jo dret a qüestionar la seva veracitat? Per descomptat que no. I així, cada nit, en cuanto apagava l'ordinador, em masturbava lentament en el seu honor, fins que em vencia la son. Si...pensava en els meus amors. En cadascun d'ells. L'exuberant Maragda, amb els seus enormes i ben formats pits de durs mugrons, en l'Alba, de llavis carnosos, vermells i sucosos com una poma, en l'entremaliada i juganera Nicole, deessa de la provocació...Mentre m 'acariciava, somiava que feia l'amor amb alguna d'elles. A vegades, imaginava sexe salvatge amb dos dels meus àngels. Altres vegades, participava en gegantines orgies donant plaer sense límits a les meves petites gates en zel. Altres vegades, en canvi, fantasiejava amb romàntics sopars a la llum de la lluna. Ahhhh... Maragda, Alba, Nicole... No us semblen eròtics els seus noms?

Per descomptat, jo mai vaig enviar cap foto. Ni tan sols una falsa. Alguns de vosaltres pensareu que podria haver enviat la fotografia d'algun amic més o menys agraciat, o potser la d'algun model o actor poc conegut. Doncs no, mai ho vaig fer. Els meus amics podien comptar-se amb els dits d'una mà. D' una mà mutilada, vull dir. I en quant a enviar la foto d'algun paio més o menys atractiu que es dediqués a la moda o als telefilms barats, el risc que detectessin la mentida sempre existia. Les dones són molt llestes i no anava a arriscar-me jo a perdre a la meva Nicole, a la meva Maragda o alguna una altra de les meves conquistes. Meravelloses i encantadores cadascuna d'elles. Per descomptat, totes acabaven demanant-me algun retrat, però jo sempre trobava alguna excusa convincent i elegant per esquivar tals requeriments. Conservar el misteri, la timidesa, un fingit desinterès cap a elles...sempre havia algun argument per sortir del pas. Al contrari d'allò que pugui semblar, aquest misteri, aquesta tensió, les tornava encara molt més complaents. En ocasions, durant tòrrides converses, aplacava la meva excitació amb una mà, mentre amb l'altra escrivia matusseres respostes a les seves provocacions. Els que a aquestes alçades no hàgiu abandonat encara el relat, suposo que aquest comportament us semblarà menyspreable. I bé, no us havia dit que era un home repulsiu? Avisats estàveu.

En qualsevol cas, i ja per acabar, he descobert que no necessito del contacte físic amb els meus semblants. De fet, mai vaig sentir aquest contacte com una necessitat, sinó més aviat com una obligació. D'aquí venien tots els meus patiments. D'alguna manera em sentia obligat a mantenir aquestes relacions amb els altres. Obligat per qui, dieu? Doncs una mica per tots. Per la societat, pels meus pares, per vosaltres... Si, si, per vosaltres també. Però internet m'ha obert els ulls. El xat ha canviat la meva vida. No necessito dels demés. En el xat sóc qui vull i agrado a tothom. Ningú em rebutja i per a tots tinc sempre una nova identitat preparada. Sóc desitjat i admirat com mai vaig somiar que arribaria a ser-ho. En quin altre lloc el meu repulsiu ésser podria expressar-se sense temor a ser rebutjat? Si, el xat ha canviat la meva vida. Ha estat un alliberament. Per descomptat que ha estat així. Potser creieu que podria haver-vos confessat tot això si poguéssiu posar cara a aquest relat? De quina altra manera podríeu haver llegit tot això, sinó és sota el dolç, necessari i alliberador anonimat d'un home repulsiu?