Sóc l'eco del silenci.

Sóc l'eco del silenci,
la paraula del poema,
el mot de l'ara.
Els ulls tancats per veure el somni.
La mà que fa el dibuix.
La sorra que em queda al cos
em recorda la platja
de les petxines obertes...

Sóc la sang de la ferida de néixer.
El cor del romanço que batega.
Sóc la nit en el coixí de la lluna.
Qui gosarà dir-me que no sóc llunàtic?
La lluna és la gran llum i ombra
del dibuix de l'amor...
Segurament sóc l'home nascut
ase i que morirà ase...
No somrigueu tant que segur que
molts som de la mateixa família...
Però avui sóc el pol·len de les abelles,
i la flor que demà es marcirà...
Avui sóc el paper on s'escriu el poema.
Cada mot escrit s'esborrarà en l'eternitat.
Com que crec que no hi ha eternitat,
s'esborrarà demà o demà passat.
Cada any hi ha un gener,
és igual que jo hi sigui o no hi sigui,
que segur que no hi seré...
Avui l'aigua encara em calma la set,
potser demà no tindré set,
o tindré la llengua seca...



onatge