Sóc l'alé

Sóc el vent
que baixa de la serra
i brandeja els camps
reblert de tiges verdes.

Sóc aquell
que s'abraona per la ciutat dormida
quan l'albada, encara lívida,
lluu els primers rajos del sol ixent.

Sóc l'aire
que embolcalla el teu cos sinuós
amb la nuesa d'un bes,
i que ingràvids s'enlaira
portant el perfum de la teva pell.

Sóc l'oreig
de la tarda que segueix
per l'arena les petjades
quan camines vora el mar.

Soc la brisa
que t'esbulla els cabells d'atzabeja,
que et fa riure i que t'omple d'alegria
quan em veus venir amb els braços oberts.

Sóc la remor del ventijol
que et parla a cau d'orella d'un amor fidel
i tu confiada m'obres la ment
i m'expliques els teus secrets.

Sóc el company etern
que t'omple els pulmons de l'alè
que et fa reviure quan caus en un deix.

Sóc el vent, que llisca lliure i suau
Aquell que t'acarona arreu,
Sòc el que viu amb tu i respira amb tu,
mentre les estacions s'esmunyen,
any rere any, en un desfilar etern
fins l'últim bleix.