Sóc jo qui s'allunya...?

M'agrada aquesta naturalitat que traspua el poema, dels fets més quotidioans dibuixes paissatges misteriosos i profunds.
Aquesta percepció que dones als personatges és molt especial i etèria, en el fons és tan difícil saber qui s'allunya de qui...
El món dels sentiments és tot un batibull de sensacions, mots entrecreuats per desxifrar camí del cor, no es pot medir ni mesurar.

Darrerament em fas pensar molt en llegir els teus poemes, tenen un punt d'enigma que em fa donar tombs al cap.

Què tal l'institut? Ara ja no tindràs tant temps per escriure...
Però no et preocupis que la inspiració t'acompanya allí on vas, crec que us heu fet íntimes amigues!

Molts petons!

jo també gaudeixo llegint aquests poemes teus tant ben dibuixats, tant suaus, sense estridències ni vocabularis enfarfegats ni excés de rebuscaments literaris...
els teus poemes són com aigua fina que xopa l'ànima, com una teràpia positiva que et deixa un regust a seguir llegint-te una i altra vegada... com t'ho fas per tenir tanta imaginació i tanta mà de seda per acaronar tants poemes de qualitat?
un petó i una abraçada... i jo, no m'allunyo de tu, estic a prop, dins dels teus poemes llegint-los bocabadat!

és molt i molt bonic. Pel mateix preu he llegit un conte i un poema, una petita historia....gràcies

i les separacions que fan canviar els colors del món a través dels teus ulls de joveneta, són un incentiu per escriure una poesia plena d'encant, tramuntana,

de'xa'm que et doni en cada moement,/ embolicat en paper de regal,/els meus besos

Molt líric i d'una ingenuïtat i bellesa propis d'un món dòcil i transparent.

Molts petons

Lavínia