Sóc humà?

Els darrers batecs de plaer van ressonar pel seu sistema nerviós. Ella s'havia girat però no dormia. Ell estava inmóvil concentrat sols en les darreres guspiretes del extasi ja fugit.
-Ja?
-Si, és l'hora.
-Cuida't
-Si
Ell va alçar-se. A pocs metres es va obrir la primera porta, la segona, la tercera, la quarta... i així fins la darrera. Quan aquesta es va tancar a la seva esquena ja era a l'exterior. Va situar-se, va triar la direcció a seguir i va començar a caminar. Caminava cap el sol ponent, el crepúscle el va sacsejar. Les postes marcianes eren sempre més boniques del que les recordava a la Terra. Avançava pas a pas cap el mar de la Tranquil.litat. Tot i que era lluny veia a través de les imatges que enregistraven els satel.lits la lluïssor verdosa que reflectia el plàncton sembrat allí. Primer desfer els pols i aconseguir aigua, deprés fer-hi viure organismes vegetals simples i així pas a pas fins a terraformar Mart. Pas a pas; pas a pas es preguntava ara com havia arribat a formar part d'allò. Abans d'acceptar aquella vida dins un cos mecànic havia estat de carn i ossos. Feia ja tant de temps que havia passat tot allò. La condemna, la presó i la redempció. Si, havia accepatat que li traslladessin el cervell i l'espina dorsal dins una closca mecànica. El seu cos ara, caminava mentre ell pensava. Pensava i es va preguntar de cop: sòc humà encara? Sòc un home? Qui camina és un "címek", una andròmina mecánica amb un cervell i una espinada humanes. Sòc humà?. Pas a pas va sentir que si , malgrat no ser de carn va recordar el plaer d'unes hores abans. I va somriure per a si mateix, continuava avançant pas a pas per terraformar Mart.