Sóc fràgil, i què?

Un relat de: Nefertitis

Prenc consciència de la meva debilitat. De la meva por a enfrontar-me a caràcters que per la seva manera de ser em fan sentir tant fràgil... Tenir la sensació que cada un dels seus mots són com sagetes directes al meu cor i que, en aquells moments, esdevinc una figura de cristall que es trenca en milers de bocins.
Però... Puc amagar-me en la foscor pesarosa, desprendre mars de llàgrimes, sentir-me vulnerable... Puc cridar a la soledat buscant un perquè sense resposta i retrobar-me aquell mur impenetrable.
Però m'he cansat de perdre el temps. De veure que la vida flueix al meu costat, de perdre trens que no podré recuperar mai. Per això, avui accepto que sóc així; fràgil, tímida, imperfecte... Però capaç d'assaborir la felicitat d'instants potser merament insignificants, però que per a mi són els eixos que dominen la meva vida. No negaré que hi ha moments en que la soledat em recorda que es present aquí, al meu costat; que hi ha dies en que potser algú intenta obrir ferides que jo he anat cosint amb el pas dels anys... Però avui la meva vida segueix un camí; el meu.

Comentaris

  • Preciós[Ofensiu]
    Shikra | 26-03-2010 | Valoració: 10

    Aquest escrit m'ha arribat, tanta fragilitat davant els altres, em recorda, en part, a mi mateixa. Quasi em poso a plorar. M'agradaria, ara mateix, abraçar-te i dir-te que en sóm tantes les persones fràgils per ser sensibles... però no canviaria la meva fragilitat, una part tan íntima de mi, per res del món. No m'endurirà ningú, no deixaré que ningú em canviï. Em mereixo ser com sóc i sentir com sento...

    Que res faci que et converteixis en estàtua de sal.

    Que no se't clavi mai al cor un encenall de glaç, que de mica a mica et geli per dintre i ja no puguis plorar mai més.

    Petons,

    Shikra

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85836 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.