Sóc aquí, vine amb mi...

Es va llevar amb el mateix pensament de cada dia: un dia més no deixa de ser un dia menys. No estava passant per la seva millor temporada. Feia les coses d’esma i a contra cort, sense posar-hi ganes, senzillament perquè s’havien de fer. L’ombra fosca i allargada de la depressió, voleiava damunt el seu cap, amenaçant de cruspir-se’l fins a no deixar ni les engrunes. Era conscient de què si tornava a caure en aquell sòrdid pou, no en sortiria fàcilment. Les ganes de lluitar contra corrent s’havien esfumat, i tant l’hi feia si era de dia o de nit, només volia dormir per no pensar. Tot se l’en fotia, però res l’hi era igual. I amb aquest desgavell mental havia de sobreviure el dia a dia.

Els sorolls de la casa s’aguditzaven amb les hores, fen el silenci encara més dolorós. I les presències buides de sentit, es tornaven en dolç enyor d’un temps passat, que no va ser millor. La seva veu, antany dolça i amorosa, esmorteïda pel frec del dia a dia, se li presentava, com cada tarda, per xiuxiuejar-li a cau d’orella:
—Sóc aquí, vine amb mi...

I per molt que li demanés on era, que no la veia, només aconseguia que li repetís:
—Sóc aquí, vine amb mi...

Perdut en la penombra de la cambra, lluitava per no anar-li al darrere. I esperava un altre dia —un dia més aquí, que no era sinó un dia menys per ser al seu costat—, que ella l’hi tornes a dir:
—Sóc aquí, vine amb mi...