Sobta la lletra. Una essa

Un relat de: crusoe
Quan vaig despertar-me no entenia res. El full romania al terra rebregat. Vaig vestir-me i vaig sortir de l`apartament. Eren dos quarts de vuit. Aquella noia podia ser el desllorigador. Vaig entrar al bar; gairebé buit. Tractava d`oblidar els malsons, però era inútil. Potser algú havia entrat a l`apartament, però en el fons el meu cap presumia que podia tractar-se, un cop més, d`una delusió pròpia del meu fràgil quadre mental. Estava sota tractament psiquiàtric.
(... es tracta de trobar-se bé. ¿Però, trobar-se bé què vol dir? Potser, trobar-se bé és saber-hi estar malament. Podríem dir: acceptar l`altra cara de la moneda. El cantó fosc. ¿Som "normals"? ¿Què és ésser "normal"? Podríem parlar de una persona amb un quadre mental "normal"? És a dir: ¿Existeix un "estàndard" de persona equilibrada o compensada?... )
Recordo quan enllaçava les seves mans amb les meves. “Confia en mi” (em deia ella). “No puc confiar més en tu” (li replicava jo, dubtós).
Vaig obrir la cartera i vaig treure un document. Era un gràfic. Un rectangle auri. Un octau del segment auri centrat dins del quadrat dona l`epicentre de la retícula. Dins del quadrat dibuixa una trama de petits quadradets que sumen un total de 361 unitats. Un número a tenir en compte. Prenent tot el rectangle, la retícula, la trama, suma 513 unitats de petits quadrats. En cas del triangle equilàter les xifres són 484 (capicua) i 961 unitats. Però en el cas del triangle equilàter es pren com a mòdul un terci del segment auri. Vaig agafar el sobre que m`havia donat ella i vaig treure un altre document. Vaig començar a llegir:
["... Sobta la lletra. Una essa. Però la lletra -i- és l’eix de simetria. Burxa la medul•la. Ben endins. (a, e, -i-, o, u = 6, 3, -1-, 5, 7). Burxa la "moèlle épiniére". El cirurgià obre el cervell somrient i contempla la "flor"... Com un trencaclosques. El sol colpeix i sodomitza un cavall. Moistulls passeja feliç; li han donat una cigarreta. Fa goig veure-la. L`Aliança va crear el teixit, la teranyina. -ATA-. Poc a poc, segle rere segle. O va ser tot una conjuminació, com una conxorxa. Un nounat ja predestinat al dol. Les aranyes tenen 9 ulls. Estem malalts, fotuts. ¿Com van néixer les velles paraules? Algunes lluentes xiuxiuegen; altres poden esventrar-te. L`oïda esquerra vacil•la al teatre. Trec el misto i “pisso” a la foscor. Ploro de felicitat. El parc, la nit; un gat suau s`esmuny. Amb un estel n`és prou; ara és meu. Moistulls té les dents corcades i els seus ulls de vegades llambreguen ferotges i verds. ¡Deixa de gemegar, malparit, que volem dormir! ¡Vull una dona negra! ¡Vull una dona negra! Esbotza-oïdes li va dir a cigarret cremat que li deixés d`emprenyar a la cafeteria, que li clavaria una puntada de peu als ous... xiulant i agafant "tachas" i burilles de cigarretes del terra. Caires de cendra i tasts amargs. ¡Un cafè! ¡Un cafè! Obre la boca i emet els sons màgics. Un pas endavant i s`atura a l`eix del mirall. Són cristalls de sucre. Ensuma un defalliment. Però encara alena pàl•lid. Un mot que oscil•la. Cau al terra desmaiat. No cal que t`aprimis; besa`m. La consciència cristal•litza en resolucions com els raigs. Compte amb els insectes. Dormir a l`ombra, estès en el banc. Els mossos d`esquadra analitzen l’assumpte. “Aquest individu mostra una conducta dubtosa; no ha pagat l`esmorzar. Els ocells voleien pel damunt del seu cap i assetja a les dones quan la lluna... ” Des de la muralla es veuen passar veloços els trens. El mur ha esdevingut un amic. Ha caigut una gota del sostre i ha anat a raure al meu front. Podríem desdir-nos, saltar el mur; però un parany copsa les nostres divagacions. Es dissolen i es bifurquen trencant passos pels viaranys del parc. El mur. La pedra. No pots veure més vi. La fortificació admet els estranys i els alegres nouvinguts. Els mossos d’esquadra fullegen un manuscrit amb ira. Vaig passar la nit sota els estels. Mosca: Insecte dípter, de 6 mm de llarg, color fosc, ales transparents i una trompa xucladora. Potser van alçar tot plegat inversament. A l`inrevés; van aixecar la casa des del sostre. I els mots ensopeguen amb els passos dels pacients. Tanmateix la perspectiva no varia. Bocaterrosa estès al banc, amb el nas ficat, es veuen les formigues i tota la varietat d`insectes voltant les deixalles. ¡Quina esplendor! A les últimes portes del dèdal gemeguen les il•lustres meuques. Al laberint de passadissos alenen tebis els remors i les esperances que endolceixen el viure. Però els malaurats que s`esgarrien són encomanats a assenyalar amb els seus peus i el seu ball el flux i el ritme de les onades. El mar ombrívol no defalleix i empeny. Van i venen les onades escumoses de cervesa. Despatx. Psiquiatre. Gelatinosos cucs colrats que llisquen sota la pluja; a la boca del promès; al llavi. Oblics seccionen les cèl•lules més primes. Depressió en l`iris del gat pelat. Llisca pel llavi del promès un cuc. Mans toves. Taules brutes. Caminen amb el cap cot. Dona`m un glop d`aigua. Moistulls se les enginya per no pagar mai. Em deixa missatges prometedors pel parc. Fa manyocs dels papers i els deixa sobre l`herba. De vegades surten els eriçons. "Avança dos passos, treu la teva llengua de rèptil i escup el verí. Quan arribis al pavelló tomba cap a la dreta i endinsa`t a l`amagatall... "].
Al locutori vaig introduir-me a "internet". www.schizophrenia.com. Em voltaven pel cap missatges de pacients mentals com jo de la "web". Deien coses com: “No puc més, haig de deixar el –Zyprexa-; he engreixat 20 quilos.” O també coses com: “Al meu germà li han diagnosticat esquizofrènia i la família no sabem què fer, si us plau, que algú ens aconselli.” M`esforçava per escriure i manifestar els meus neguits en anglès (llengua de la "web"); una llengua que no dominava. Jo també em trobava confós.
Ella em va dir que es va trobar el cos mort al terra. Fred. Pàl•lid.
De vegades quan em llevava i m`afaitava al mirall em quedava glaçat. ¿A qui pertanyien els meus somnis? En certa manera jo era mort. Allargava la ma fins al mirall com palpejant-me amb la sensació de trencar una alienació. Al meu cervell colpien entestats uns mots d’un antic full del meu historial mèdic: "nul•la consciència de malaltia", "nul•la consciència de malaltia", "nul•la consciència de malaltia", "nul•la consciència de malaltia"... Hipnòtics. El metge em va prevenir que produïen un estat de son particular. El metge em preguntava: ¿Et sents estimat?. Aquesta qüestió m`incomodava. Sempre aconseguia defugir-la. A la vella i virtuosa cultura egípcia els homes feien transcórrer els anys de la seva vida tot preparant la inevitable mort. La dolça mort que jo anhelava. De sobte vaig recordar un petit esdeveniment calamitós de la meva infància. Era jugant al parc i vaig caure gronxant-me al balancí, amb la mala fortuna que se`m va trencar un dels petits ossos dels dits de la mà esquerra: La falangeta.
“Quan desperto, no recordo res del que he somiat” (em va dir ella). Els meus somnis, al contrari, eren recurrents. “¿De debò puc confiar en ella?” (Em preguntava). El son. Els somnis i els malsons. En certa manera eren la meva matèria. A cops, turbulents. El cos sense vida. Inert. ¿Letàrgic? Els malsons poden persistir nits continuades. És a dir, el que has somniat una nit concreta, potser s`enllaça amb el somni o el malson de la nit següent o pot interrompre`s durant uns dies per després persistir nits posteriors. Saltant una o varies nits.
Ella va somriure i va murmurar: “Els morts semblem més suaus”. Dormir, dormir, dormir i potser no despertar més.
Vaig dirigir-me a la direcció assenyalada. Tenia anotats el nombre del carrer, el número i la porta. No hi valia badar. La porta era oberta. No esperava cap sorpresa i em va rebre l`home que havia contactat amb mi a través del telèfon. Em va retreure el meu mal aspecte. Va dipositar la col•lecció de fotografies damunt d`un escriptori i varem encetar una conversa bregada:
-Vist el caire que prenen els recents esdeveniments l`organització comença a dubtar de la seva eficàcia. Fixi`s en aquestes fotografies. Parlen per si mateixes. El que vull dir es que il•lustren el seu grau de...
Aquí vaig interrompre el seu discurs replicant-li:
-Vostè no sap en quines condicions m`hi veig forçat a desenvolupar la meva feina. Poden trucar-me a qualsevol hora del dia. Haig d`estar sempre a l`aguait..
-¡Tanqui la boca, desgraciat! (Va bramar ell).
-¡No em callo! En realitat aquestes fotografies demostren que som innocents. Hi ha matisos que vostè no arribar a capir. Ni vostè ni cap dels homes de l`organització. En aquesta mateixa fotografia que tenim al davant es veu clarament que poc a poc ens anem podrint. Els rotllos de la cinemateca demostren el mateix. ¿I què fan vostès? ¡Res! ¡Podrits! ¡Vostès són una colla de malparits!
-¡Fora! ¡Fora d`aquí! ¡No el vull veure més! ¡Brètol! (Va dir ell braolant).
Fullejava entre els meus dits les cartes escrites per ella. Ens cartejàvem. Vaig recordar un detall d`una de les fotografies. L`ombra definia el que era llum. Decididament les ombres, els matisos, són més il•lustratius que la pròpia llum. La llum pot deixar-te cec. La mort, l`ombra, dóna relleu a la vida. Tens que despertar del son previ per aconseguir la consciència. La fotografia retratava un acordió esberlat a la vora de la mar; empès per l`escuma de la ressaca de les onades. Volia esborrar de la meva memòria l`altra fotografia: la del cadàver. Però em resultava inútil.
-“Vine amb mi, segueix-me” (m’exhortava ella, seduint-me). “Jo escalfaré la teva ànima” (m’alenava).
Vaig seure davant de l`ordinador i vaig començar a pitjar algunes lletres en el teclat. El destinatari del missatge m`era desconegut. Vaig començar a escriure amb desencís: Actualment prenc una dosis de 900 mil•ligrams de "Depakine", més 40 mil•ligrams de "Zeldox". De sobte vaig adonar-me que la pantalla m`alertava de l`arribada d`un nou correu electrònic. El vaig obrir sense més dilació i el vaig llegir:
NORANTA GRAUS (90º): LA VERTICALITAT. (NOU)
L`angle matriu del pentàgon és el de setanta-dos graus (72º). Set (7) més dos (2) sumen nou (9). La suma total dels angles de qualsevol triangle fa per definició 180. Ens trobem el 9 altre cop. El zero no suma. Vuit més u fan 9. Els cinc mòduls que dibuixen el pentàgon estan formats cadascú per l`angle matriu de 72º i els dos angles més que tanquen cada mòdul; cadascú de 54º. Cinc més quatre que donen un cop més el 9. ¿Per què el 9 i el 6 són números diferents (quantitats distintes) i a la vegada són el mateix dibuix però un dempeus i l`altre com si hagués caigut giravoltant just 180º? Dels nou planetes del sistema solar Júpiter és el que fa cinc, és com si diguéssim l`eix de simetria del conjunt planetari i amb molta diferencia és el planeta amb més volum, el més gran.
Els homes tenim cinc dits als peus i a la mà i podríem trobar també el número cinc sumant les quatre extremitats més el cap.
Els dos ulls, les dues oïdes, les dues fosses nasals més la boca sumen 7. Són els orificis o “forats-medi” que trobem al rostre; en tot el cap. Cal remarcar que en el cap el forat o “medi” de la boca és el més notable, el més ample.
A més a més, trobem distanciats del rostre, dos forats o medis “evacuadors” més, en l`organisme dels homes. En aquests dos medis situats en la part inferior de l`organisme rau la sexualitat de l`home i de la dona. En el cas del sexe de la dona hi trobem la particularitat que distingim entre l`uretra i la vagina.
(7-2); aquesta és la combinació que has de tenir en compte. Recorda que 72º és l`angle matriu del pentàgon.
513 = OCE = 315 = ECO: LA MUNTANYA RESSONARÀ AMB ELS XISCLES DE LES ÀLIGUES. L`EIX DE SIMETRIA ÉS EL COMODÍ. (3 -Y- 5)
EL NÚMERO PI ÉS L`ESPERIT DEL RIURE.
Dibuixant una retícula regular de pentàgons em vaig trobar amb la estrella de cinc puntes (composta per deu vèrtexs) i un polígon (també compost per deu vèrtexs) que va cridar la meva atenció. Vaig interpretar l`estrella com l`àuria positiva i el polígon repetitiu com una declinació seva.
“¡Una dona a l`atzar!, ¡Una dona a l`atzar!” ¿On ho havia llegit?
De sobte, vaig girar-me al llit. Vaig adonar-me que sonava el mòbil: eren dos quarts de vuit. Una veu ombrívola em va comunicar que l`Anna havia mort. Definitivament no s`havia pogut recuperar dels múltiples traumatismes que li havia produït la caiguda. No havia superat l’estat de "coma". Feia una setmana que s`havia llençat al buit. Vaig acabar de desvetllar-me i em vaig veure voltat pels fulls i les cartes disseminats arreu del llit. Gairebé em van aixoplugar durant la nit. També vaig reconèixer a la meva vora el llibre amb el qual m`havia quedat dormit. Vaig buscar infructuosament la última carta que m’havia enviat l'Anna. No la trobava enlloc. Mai més no la vaig trobar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer