Sobre tu, no hi ha res escrit… encara.

La vida és ben senzilla
-així de clar-
per aquest motiu és el més bell
dels enigmes.



CANT PRIMER: LA POLS.

Converteix-me en pols! Sí!
Converteix-me en pols que el vent t'és favorable, i, de les mans, en rentarà el gest, la covardia. Al capdavall, ets un mirall absent de vida - i en això, sí que et planyo - perquè els ulls no han de ser estelles avingudes amb el foc que s'hi arremolina.
Ja no tens res sota peu, llevat de la teva eixorca sembrada de la qual mai en colliràs, ni arrels.
No et vull pas entretenir gaire, pots seguir fent via. En aquest desert sense fi, jo hauré estat -potser- un miratge, una nit fàcilment oblidable per a qui no vol consell, i, de l'ombra, ni tan sols l'esguard.
Si converteixes en pols una troballa tan efímera, l'eternitat te'n farà un bon preu - ja ho crec - i no et cal ser valent sinó tenir per estendard la ceguesa que corseca les pròpies engrunes.
En el fons, no et sóc cap nosa, però, ves per on, m'has venut per seguir el camí. Ara ja no hi ha més cera; has cremat el jaç on el batec del coratge reposava i la temença no hi tenia res escrit; és ben cert que la mà fereix el cos però la meva esperança t'ha arribat a l'os, més enllà d'aquesta crosta que t'obliga a convertir-me en pols.
Tanmateix, no et tinc recança. Sé que aquest vent em durà lluny de l'era, on vas descobrir la pell, que, a contracor, et seduí la retina per quant d'amor la bellesa atresora, en uns ulls que no han temut el goig de viure.

Fes-ho ara! Sí!
Fes-ho ara, quan l'argent és tendre. Abans que agafi cos el present. Només així te'n podràs desdir. Això sí, romandràs a les fosques... és ben clar.




CANT SEGON: LA LLUM.

Converteix-me en llum! Sí!
Converteix-me en llum ara que el vent, d'una embranzida, ha esbaldit els núvols. Al capdavall, vull ser un esquitx en aquest infinit d'onades -aparentment- d'una claredat diàfana. Energia que navega sense remor, desafiant el temps a niar en els ulls perquè després aquests ho devorin tot amb, sovint, més avidesa de la que ens és tolerada.
Ara tu tens la clau del meu cor; és ben obert. Compleix la teva promesa i aquest cavall blanc no l'ensellis; si la claror m'embriaga no et caldrà més or: la cançó valdrà tant com pesa, i, tot l'afany t'inundarà d'una silent gratitud.
Si converteixes en llum una troballa tan efímera, no et sàpiga greu. Aquesta mar immensa ni en farà esment: els instants comptats que neixen, no se'ls endú el vent perquè són d'una escassedat raríssima i s'estimen més -de debò!- perviure en el paisatge d'algues, roques i sorra.
Vesteix-me de llum i les presses et fugiran del dits. Ja no t'hauràs d'entretenir gaire; per sempre més t'acolliré nua, a redós de la certesa de la forma: tan evident, tan explícita, tan certa com que en la teva presència seré joia, i, en l'absència de veritat: un esplèndid gresol.
Bellesa que regalada en podràs fer menja, i, això, no és pas senzill si vols cançons noves per satisfer la llum.

Fes-ho ara! Sí!
Fes-ho ara, quan l'or és tendre. Abans que agafi cos el present -la més difícil de les conquestes- i, per a tu, tanmateix, una joia regalada. D'això se'n diu compartir el moment i omplir-ho tot d'una claror preuada.
Ja no romandràs a les fosques... és ben clar.


Ara,
decideix-te!
Jo només et tempto.
Sé que tens fam.
Et ben asseguro que les pedres no són pa.

***

Al llindar de la porta, t'he descalçat. Després, no ens han calgut paraules.
És de nit, sí, ja ho sé, i - ves per on - ara sóc, jo, qui demana que el temps ens sigui favorable i es deturi - per sempre - en aquest univers de llum.


***



CANT TERCER: EL RECORD.

Converteix-me en record! Sí!
Converteix-me en record i podràs llevar l'àncora sense que el moll et reclami amb el seu bram de tempesta. L'oratge t'és plaent. Saps, que les nostres imatges no et seran llast, però amb la mà que no duus el timó, escriu les temences, si revénen. No et sàpiga greu: d'això se'n diu poder besar el paisatge. Tot el que vegis ho reconeixeràs, lluny del color de l'oblit, amb tons diferents -sí- però afables.
Si converteixes en record, aquesta troballa tan efímera, no hi haurà darreres preguntes: sempre trobaràs -per aferrar-t'hi- una nacra. Pujaràs després a alenar l'aire de bell nou, amb l'horitzó per estendard, sempre blau, sempre turquesa. El batec del cor et delatarà -ja ho sé, és cert, no és pas senzill- seguiràs essent petges, damunt la sorra del temps; però d'aquest fil prim n'hauràs recollit l'encant, la temptació, el repte, el cant -adés pols, adés llum- no pas el plany.

Fes-ho ara! Sí!
Fes-ho ara, que el ferro és tendre i ja té cos el present. La veu coratjosa ha de ser atesa; n'ets deutor, n'ets hereu. Atresora'n el seu crepuscle però no et confonguis: en sóc l'albada.

Ara,
decideix-te!
La terra es desvetlla sense temences;
a l'aguait, no hi ha ocells de foc.
Reposa
i tasta el fruit del teu esforç.

***

Al llindar de la porta ens hem descalçat, no hem escrit sobre tu, res, encara.
Algú altre ho farà. És de nit, ja ho sabem, i, no vivim pas a les fosques.
Convé pensar si existeix un altre cant.
Jo crec que sí...
és ben clar.