Sobre la gespa.

Jec a la gespa amb la ment allunyada, absent, sense cap pensament que entorbi la meva tranquilitat sobre aquella superfície flonja.
L'olor de la terra humida m'infla els pulmons i me'ls neteja de tota la contaminació que empasso durant la resta de la setmana.
Se sent refilar un ocell perdut i sol i brunzir una abella que no aconsegueix destorbar el més mínim la meva tranquilitat.
Els meus peus nuus acaricien la herba que em produeix un pessigolleig agradable, i les meves mans també l'acaricien suaument
Jec a la gespa amb el cap sobre el seu estómac, però ell no s'imuta. No sembla molestar-li el més mínim el meu pes. Fins i tot hauria dit que dormia si no fos perquè amb una mà m'acaricia entre els cabells, suau i lentament, fent-me un tendre massatge. Em pot transmetre el que sent en cada carícia, en cada moviment de cada cabell subjecte al meu cap.
Lentament la seva mà rellisca del cabell a la meva esquena i em frega sobre el recorregut de la meva columna vertebral acariciant-me l'esquena, els braços... el subconsient.
Agraïa aquestes mostres espontànees de tendresa. Senyals sense la més mínima importància aparent, però plenes de significat i de sentiment. Aquells senyals eren els que em demostraven que encara estavem units, tant com sempre, o tant com mai, que tot i que estiguem allà estirats, perduts en un recondit racó de món, sense més companyia que el brunzit de l'abella (que es repeteix insistentment) i més diàleg que aquestes mostres d'afecte.