Sobre els mots i les paraules

Cada mot d'una llengua és com un bocí d'història. Cada mot ens parla d'un poble -d'una gent- en un lloc i en un espai concrets, ens parla d'una forma d'ordenar el món que ens envolta i d'ordenar-nos a nosaltres mateixos, només amb paraules, amb substantius, adjectius, verbs... Els mots són com vidres estranys, capaços de reflectir una imatge antiga, i alhora de servir de lent per veure'n de noves. Perquè un poble es crea a si mateix mentre va creant la seva llengua, deixant-hi per sempre l'empremta, però la llengua també té el poder de transmetre aquesta visió del món a aquells que l'aprenen.

Dels humans, és, segurament, el tresor més preuat: un immens mosaic de llengües que ens fa diferents i ens mostra tot de formes de veure i de viure la vida. I cap d'aquestes, tanmateix, mai no ens és inabastable, ja que, al capdavall, tots formem part de la condició humana. I aquesta és la grandesa de la nostra diversitat.

Perdre aquesta riquesa és condemnar el gènere humà a la seva pròpia mediocritat, és anar monocromitzant aquesta nostra paleta de llengües, és fer-nos més semblants a costa de posar barreres a la intel·ligència humana. Perquè tot aquell que intenta d'imposar la seva llengua a una altra comunitat el que pretén és assimilar ja no la llengua, sinó el poble sencer al seu. I això, sense sense haver d'entrar en l'àmbit polític, ja és un crim cultural. Com va dir Ovidi Montllor, "hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense."

Enfront d'això, cal lluitar pel manteniment d'aquesta riquesa cultural. I la llengua, a diferència del que l'home entén normalment per tresors, no es conserva guardant-la i protegint-la de tot contacte, sinó portant-la al carrer i fent-la servir; essent, en fi, generosos amb ella. Perquè cada mot s'ha d'emprar perquè no mori; perquè la mort d'un mot oblidat és la mort d'un bocí d'història, és la mort d'un bocí de la nostra pròpia humanitat.