Sobre els llençols

El sol d'hivern, que es filtra per entre els vidres de les grans finestres de l'habitació, li escalfa el cos.
La calor i la llum jeuen damunt d'ella, que s'ha apartat els llençols i que es mou nerviosa i suada. Es desvetlla i s'adona que el migdia ja és present a tota l'habitació, i
que els llençols blancs il·luminats donen una imatge angelical. S'aixeca i amarada decideix anar-se a dutxar. És diumenge, i després de dutxar-se i esmorzar, se'n va a córrer una estona per la platja. A fora s'hi està bé... és un diumenge fred i assolellat, d'aquells en què ve de gust exposar-se al clima.
Vestida d'esport, amb els cabells lligats i escoltant música pels auriculars, un noi jove, de dures faccions, amb la pell fosca i una camisa blanca, se la mira des de la barra d'un
bar assegut. És bonica... cabells clars, pell bruna, cos atractiu i jove...
Paga el compte.
Cansada i massa allunyada del seu apartament, decideix parar a fer un refresc al primer bar que troba. A la barra del bar, després de demanar, s'hi asseu un noi jove, de dures
faccions, amb la pell fosca i una camisa blanca, que vol treure-li conversa. La troba interessant i se sent bé després de tant de temps sense homes... enyorava aquelles converses llargues i intranscendents al sofà de casa.
Ell és tan simpàtic... insisteix en pagar.
I és tot tant senzill... es diu a si mateixa que no té per què ser tan greu convidar-lo a casa: només són un home i una dona, sols, lliures, independents... per què no? Està
farta de fer-se l'estreta, de reprimir-se, de fer sempre el que toca i mai el que vol.
Vol esbargir-se, vol gaudir, vol sentir-se i actuar lliurement... vol portar-lo a casa.
- Tens plans per dinar? Si vols...
Preparen el dinar entre els dos, en una cuina massa petita per evitar el contacte físic constant. La conversa no decau, i els somriures i mirades van en augment. Els cafès no han arribat a taula, ja que ningú els esperava.
Són al llit fins que és fosc, al final ja extasiats.
- Ha estat molt bé, no trobes? -li diu ella estirada mirant-se'l.
- Molt bé? Molt bé?! -deia ell cada cop més fort, incrèdul.- Així que et follo durant més de tres hores i em dius que només ha estat molt bé?
Ella es queda parada mentre contempla el nerviosisme d'aquell home, que ja no és el mateix amb el qual s'acaba de posar al llit. Ell s'aixeca esbufegant irat, encegat, i torna amb uns draps de cuina.
- Dius que no ha estat bé? Doncs ara sabràs el que és estar bé... -va remugant per dins,
cínic.
Ella li diu que no vol provar jocs estranys, que ja és tard...
- ...Te n'hauries d'anar a casa...
- A no... això sí que no... no sense que abans hagis comprovat el que realment és sexe, el que realment es mereix una dona com tu, una puteta com tu que mai en té prou.
Ella se sorprèn del to tant estrany del seu company, de les paraules que fa servir... pensa que probablement el deu excitar tractar-la de gata maula i decideix seguir-li el joc:
- Sí, sóc una puteta que mai en tinc prou...
- Oi tant, però avui em sembla que agafaràs un empatx.
I això últim ho diu apretant fort el nus de la munyeca al capçal del llit.
- Au, em fas mal! -exclama ella.
- Calla, puta! Ja no et vull tornar a sentir!
Quan la té lligada de turmells i munyeques al capçal i als peus del llit, li posa un drap doblegat a la boca perquè no se li escapi cap so.
Ella en veure's crucificada i sense poder xisclar en mans d'un desconegut intenta cridar, es mou convulsament, i veure aquella imatge, aquella dona, que ja no és dona si no només esclava, oferint-se-li lligada sobre uns llençols blancs, sense veu, només un cau que s'obre davant seu, la terra fèrtil oferint-se a la destral, la carn flàccida preparada per ser flagel·lada per la seva espasa punxeguda. I al pensar en aquesta última comparació se sent encegat i ofuscat, corre a la cuina, i en torna amb un ganivet de cuina, ample i afilat, que se'l mira roent d'il·lusió. Ella al veure-ho gemega, es belluga, plora i somica. Ell es torna boig contemplant-la a ella i després al ganivet, posant-los davant per davant, posant el ganivet entre les cames lligades i obertes d'ella, acariciant la punta del ganivet
pels pèls del seu pubis...
Llavors li clava. Ganivet en mà, és ell qui es clava dins d'ella, paranoic, excitat i roent com mai, violentant-la, passant-li encara la punta del ganivet pels pits, per les galtes humides de llàgrimes.

La pàl·lida llum de la lluna, que es filtra per entre unes cortines tacades que es belluguen amb l'aire de la finestra oberta, li il·lumina el cos.
La llum i la frescor jeuen damunt d'ella, que té el cos pla i nu, immòbil, sobre uns llençols rojos de la seva pròpia sang.