Sobirana ambició

Una vegada hi havia un rei de conte. Com tots els autèntics reis de contes, vivia en un castell, tenia una filla per casar i estava tremendament avorrit. Avorrit?, us preguntareu. Doncs sí, molt avorrit perquè les batusses amb els regnes veïns no les feia dalt d'un cavall, brandant una espasa i xafant els caps de l'enemic, això ja ho havia fet de jove, i a dojo. Amb l'edat, havia coincidit amb els seus monarques rivals, que també envellien si fa no fa com ell, en que existia una manera molt més planera, que no menys excitant, de canalitzar les pujades de testosterona, cada cop més espaiades en el temps: resoldrien tranquil·lament els conflictes sobre un senzill tauler d'escacs. S'havien avesat a jugar una partida rere una altra i, després de fer-ne tantes, les taules eren el desenllaç més freqüent, el resultat obvi de passar-se tants d'anys enfrontant-se entre ells. Això sí, era una avorriment sobirà, mai millor dit.
Un dia, al nostre rei se li van acumular els maldecaps: la filla havia assolit l'edat de merèixer i li calia un hereu, com els passa a tots els reis, als de conte i als de veritat; a més, ell ronsejava a l'hora d'acceptar el darrer repte escaquístic, de la mandra que li feia tornar a repetir el "gioco piano" amb l'irascible carallot bufanúvols de monarca del nord; i, no menys important, necessitava urgentment uns ingressos extres que li permetessin de refer els merlets de la torre d'homenatge del seu castell. Un veritable garbuix per a un rei en la tardor de la seva vida.
Ara bé, què fan els reis dels contes en aquestes situacions? Molt senzill, proposen un concurs de mèrits entre els seus súbdits i, qui guanya, premi, i qui no guanya, ja se'l cruspeix el drac de torn, no cal patir-hi. En el cas que ens ocupa, el repte era triple: es tractava de trobar un pretendent prou atractiu per enamorar perdudament la seva filla, prou intel·ligent com per a introduir variants guanyadores en les soporíferes partides d'escacs amb els seus veïns, i prou ric com per engegar la reparació del castell sense haver de recórrer als escanyapobres de prestamistes. Quan va fer pública la seva proposta, a alguns dels seus súbdits els va costar uns quants dies de tancar la boca en conèixer la magnitud del repte. La majoria estava convençuda de que al rei li patinava la mandarina, estava malament del terrat o, com es diu més modernament, no furul·lava gens ni mica, tot i que reconeixien orgullosos que només els autèntics reis de conte eren capaços de plantejar aquestes proeses.
Van passar uns mesos fins que, un dia, un missatger va demanar audiència a Sa Majestat. Li presentà un regal fabulós procedent d'un regne molt llunyà: eren uns escacs xinesos, una variant molt antiga del joc que ell coneixia, jugat des de temps immemorials pels successius emperadors d'aquelles terres. Sobre un tauler de jaspi ribetejat amb pedres precioses, les peces en forma de disc estaven finíssimament treballades a mà amb materials tan nobles com l'ivori o el banús, la millor presentació d'un monarca ric i capaç de satisfer els desitjos més exigents. Però la filla del rei, més assabentada que el seu pare del que es coïa per aquells verals, va rebutjar l'oferta a la primera: li venien basques tan sols de pensar que a aquell fumanxú de somriure pèrfid se li acudís d'embolicar-li els peus per a trobar-la més bella o bé d'imaginar-se les seves intencions si se li acostava amb aquells unglots recargolats de tant créixer per no tallar-se'ls. A més, els monarques rivals no volien ni sentir a parlar d'haver d'aprendre un joc nou a les seves véllors.
El segon candidat a superar la prova fou un noi molt ben plantat que va presentar un reguitzell de solucions enginyoses: va explicar totes les màquines que havia inventat per aixecar pedres, murs i d'altres obres d'enginyeria, va aportar idees molt novedoses per a millorar l'estratègia escaquística del seu futur sogre i, finalment, va declarar-se perdudament enamorat de la seva filla. Però, ai las! Era pobre com una rata, i cap dels seus projectes podria dur-se a terme sense un finançament extraordinari. Ja se sap, el nostre rei, encara que hagués sentit parlar de joves feliços sense camisa, encara no en sabia ni un borrall de somnis americans o de pel·lícules de Hollywood amb "happy ends" incorporats.
Als contes de reis, dracs i princeses, sempre hi ha un tercer pretendent quan hi ha una prova a superar, i aquest conte no pot ser menys. Així que, tal dit, tal fet: un bon dia es presentà un vailet de cabells bruns i rinxolats, ulls grossos i posat xulesc que va parlar-li a Sa Majestat d'aquesta manera: "Oh, Rei de Reis! Permeteu-me d'exposar-vos la solució definitiva als vostres maldecaps: sóc jove i de bon veure, sa i divertit, amb un cos novell d'allò més atractiu per a la vostra filla. Però això no és tot: conec el mètode de fer-vos invencible als escacs i a l'hora tremendament ric i poderós, tant, que els vostres monarques veïns us demanaran clemència després d'adonar-se de com les gasteu. Si seguiu els meus consells, no caldrà que refeu la vostra torre d'homenatge, podreu enderrocar-la i fer-ne una de ben nova i tan alta com vulgueu".
El nostre rei va quedar tan parat de la gosadia de les paraules d'un sagal barbamec que va atorgar-li el benefici del dubte i li va permetre d'exposar més abastament les seves idees. El noi va resultar ser un lletraferit que feia poemes amorosos d'aquells que commouen el cor de la noia, fan obrir els ulls de la futura sogra i dibuixen un somriure maliciós en l'àvia geperuda i saberuda de la promesa, o sigui que va superar amb nota la primera prova.
Amb els escacs, el rei va haver de ser més pacient: el jove va proposar que plantegés un matx a vuit partides amb cadascú dels seus oponents amb una condició ben especial: qui perdés hauria d'aportar un gra de blat per la primera casella del tauler, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta i així successivament fins a cobrir amb aquesta progressió geomètrica les seixanta-quatre caselles del tauler. El nostre reietó va haver de suportar les rialles d'alguns dels seus rivals en conèixer el premi, convençuts que un sac de blat feia molt poca patxoca al costat de les sumptuositats que els envoltava. Però el mosso eixerit era també un experimentat jugador d'escacs que s'havia format a les terres de la península indostànica, d'on deien que era originari el joc, i els seus consells van fer que el seu sobirà s'erigís fàcilment com a vencedor. Com que ja sabeu que cap vençut va poder satisfer l'enormitat de grans de blat que resultava del compte final (és necessària la producció mundial actual de blat durant dotze anys per assolir el nombre final de grans), els seus rivals van haver de cedir bous i esquelles al nostre rei de conte, qui va esdevenir així amo i senyor d'un veritable imperi. No cal dir que amb aquesta demostració, una barreja perfecte de saviesa i murrieria, el nostre vailet va guanyar-se el cor de la princesa, la confiança cega del seu sogre i l'entusiasme de tots els súbdits, que van veure en ell al futur rei de tots i garant d'un període de pau i prosperitat com mai havia conegut el regne.
A aquestes alçades del relat, els contes acaben amb les paraules "i van ser feliços menjant anissos". El que passa és que, en el nostre conte, hi ha un protagonista que té més gana de menjar anissos que ningú. Ho endevineu, oi que sí? Efectivament, el nostre noiet no en va tenir prou en casar-se amb la princesa, ser nomenat hereu al tron i iniciar així una vida quasi paradisíaca; la seva ambició no tenia límits i la pressa per ser cada dia una mica més poderós va decidir-lo, passats tan sols uns pocs anys, a rebutjar la seva dona per una ballarina molt més jove, a conspirar amb falsos testimonis fins aconseguir tancar el seu sogre dins la torre de l'homenatge, on va morir de pena, i a reiniciar les guerres més devastadores amb els exèrcits més sanguinaris que es recorden, sembrant el terror a base de foc i ferro per allà on passaven. Tot plegat, un seguit de victòries que van fer pujar el seu ego fins a nivells estratosfèrics, avesat a gaudir de la noia més seductora només assenyalant-la amb el dit i a beure la sang dels seus enemics com aquell que es fa un suc de fruita.
Amics, no ho oblidem: si la vida mateixa ja ens mena a situacions moralitzadores, els contes encara més, i el nostre protagonista va poder mantenir aquesta ambició inesgotable fins que en va aparèixer un de més fort i més ambiciós, que va derrotar-lo tan clarament com ell havia fet amb els seus rivals precedents: el va guanyar fent dringar les espases, bescanviant peces sobre l'escaquer i, per acabar-ho d'arrodonir, li va fotre la ballarina, per executar-lo a continuació públicament per esquarterament. O sigui que ja tenim la moral del nostre conte (no, no és el que diu que qui té un gendre massa despert, pot llevar-se al bell mig del desert): el nostre noi havia oblidat que la darrera finalitat de tota ambició és ser feliç a casa? Sèneca ja va dir que el pobre no és el que té poc, sinó el que desitja més; Oscar Wilde, que l'ambició és l'últim refugi del fracàs i Marcel Pagnol que l'ambició és la riquesa dels pobres. I quina raó tenia Voltaire quan va dir que en el menyspreu de l'ambició rau un dels principis essencials de la felicitat sobre la terra!. Prieto Aretino anuncià que l'ambició és l'excrement de la glòria (una cagada metafòrica, és clar). Grans sentències i, ja que parlem de glòria, jo em quedo amb les il·luminades frases de San Juan de la Cruz: la intel·ligència sense amor et fa cruel i l'ambició sense amor et fa injust. Amén.

llpages