Skyline

Un relat de: Ivan Bonache
Quan arribes amb el ferri el que veus és l’espinada d’un estegosaure de formigó i vidre, un bosc d’arestes metàl·liques que anhelen l’infinit blau i es perden entre núvols de plom. Els carrers quadriculats són les artèries per on circula un trànsit ferotge, una multitud multiplicada absurdament fins a perdre tota humanitat. Els edificis singulars, tantes vegades vistos en pel·lícules, resten muts, indiferents, plens d’anuncis multicolors, del soroll dels diners sempre tacats, de banderes patriòtiques que amaguen les vergonyes nacionals, d'ecos de guerres llunyanes, de mentides amagades entre promeses d’oripell. Les clavegueres respiren com si el monstre estigués profundament adormit mentre ombres anònimes li travessen les entranyes en un desesperat intent per sobreviure. Des del terrat del gratacel més alt, en plena nit, es divisen milers de finestres il·luminades, ígnies lluernes cridant-te cap al buit, un vertigen obstinat en la verticalitat absoluta. Un estel fugaç travessa el cel i demano poder tornar a casa. Però estic a més de cinc mil milles del meu poble arrasat per les bombes, amb les parets foradades per trets de bala, on el silenci significa viure un dia més, on la por sempre t’acompanya. Ara soc presoner sense esperança d’aquest monstre de ferralla, un immigrant més odiat sense recança, sol entre la gentada, plenament buit dins la gran mançana: welcome to New York!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: