SIRISHA

Sóc dalt del tren tornant cap a casa i acompanyada d’un munt de gent. Sembla que avui el tren no vulgui arribar a destí... Ja fa més d’una hora que estem aturats! Al seient del davant una nena juga amb sa mare que és molt alta i al meu costat tinc una senyora amb un pom de flors perfumades al seu cistell. Aquest matí m’he posat una de les bruses que vaig comprar a l’Índia i l’aroma de les flors, la nena, el guirigall de la gent... Encara bo que no estem dins d’un túnel i puc contemplar el mar encalmat amb colors de capvespre.
Havia esmorzat molt d’hora per aprofitar el dia. Gairebé eren les nou del matí quan sortia
a passejar pels carrers de Madurai sense destí concret, amb la càmera de fotos penjada a coll i deixant que la gent i els contrastos em captivessin. Vaig endinsar-me en un món de clàxons, d’un tràfic irrespirable i els meus ulls anaven omplint-se d’imatges sorprenents.
Algú em cridava. Una nena amb gestos em convidà a acompanyar-la. Li mancaven algunes dentetes però els seus ulls eren vius com els d’una fura. S’agafà de la meva mà i m’estirà dient-me que la seguís. Es bellugava ràpida entre la gent i sense adonar-me, em va dur al carrer de les flors. Vaig sentir com si el temps s’hagués aturat.
M’impactà el seu exotisme i la barreja d’olors i colors. El carrer era molt estret i al lloc on en teoria haurien d’haver les voreres, hi havia una munió de venedors asseguts a terra oferint les seves flors, fruites de tot tipus i dolços casolans. Tot d’una em trobava dins d’un riu de gent que constantment bellugava i canviava, només s’escoltava el brogit de la gent. N’hi havia tanta, que veure passar una bicicleta carregada de cistells sense trepitjar a ningú, era sorprenent!
Sentí com m’agafaven la càmera de fotos! El meu cos reaccionà en recordar una situació semblant de fa un parell d’anys, l’accidentat viatge a Birmània... però no, un noi me la va posar a les mans i somrient em demanà que li fes una foto.
Recuperada de l’ensurt, li’n vaig fer darrera la seva parada on venia dàtils i polpa de tamarinde. Mostrant-li la imatge el seu riure tingué cançó i em regalà uns dàtils.
Gairebé era migdia i la calor enganxifosa d’aquell país m’ho recordà. Havia fet el carrer d’anada i ara de tornada, vaig veure la nena com m’observava mig amagada darrera d’una dona alta, de cabells llargs i foscos. A la seva parada venia pètals de molts colors, enfilats i també a pes. Acostant-me, la nena sortí del seu amagatall i decidida em passà pel cap una garlanda perfumada de gessamí. Agraint-li, la seva mare tocà el cap de la nena i em mirà dient-me “Sirisha”. Quin nom més bonic. Els hi vaig fer vàries fotos, agafant uns primers plans de l’angelet que m’havia regalat aquest passeig inoblidable. M’havia fet recordar fins i tot, quan de petita jugava a cuita amagar amb el meu germà! Amb les mans juntes a l’alçada del pit i una lleugera inclinació de cap m’acomiadava d’elles i el meu cos es va quedar com en silenci, com demanant-me una pausa abans d’anar cap al soroll i el caos circulatori. Sortí del carrer menjant-me els dàtils i amb la certesa que no oblidaria aquells ulls bonics ni tampoc el seu nom.
El tren es belluga, tothom se n’alegra i jo espero que no s’aturi més!
La nena contenta pica de mans i la mare li demana que no faci xivarri. Així que arribi a casa em regalaré un bany reconfortant amb oli de sàndal i cremaré varetes d’encens.
El mirall del bany s’ha entelat i els meus pensaments han començat a estovar-se. M’he deixat dur per les sensacions i tota jo m’he anat arrugant de forma plaent, relaxant-me. L’aigua calenta que cobria el meu cos m’ha adormit fins i tot l’ànima.
Per uns instants he tornat a viatjar... He recordat aquells racons mil•lenaris de l’Índia on l’aire feia olor de flors, perfum de sàndal, d’encens i flaire de te acabat de fer.