Sirena voladora

SIRENA VOLADORA
Des que t'he conegut
No he fet res més de bo
Que no fos pensar en tu.
Perquè, fora de tu, no trobo
La veritat que m'has ensenyat.
M'has deixat esmaperdut
Com si m'hagués electrificat,
El teu amor.
I jo, ben poruc,
No sé pas com entrar a la teva vida.
Que dolces les hores que amb tu he passat!
Que tristos els anys que m'esperen!
Que ràpid t'esmunys de l'aigua
Quan jo volia abraçar-te per sempre.
Volaves sobre l'aigua nedant
I somreies potent, després
De sortir-ne triomfant.
El riu de la vida el creues
Amplament i pregona
I amb ta veu balsàmica poues
El consol que acarones
Sobre mi una bona estona.
De la neu de les alçades,
De la mar assolellada,
Dels saltants eixordants
I de la rosada,
la teva mirada
és feta, o ric art.
Dels teus ulls, i de tot tu,
Ix vibrant aquesta energia
Que em dóna salut
Fins creure en l'apostasia
Que vas crear aquest món.
I jo, mort, en tu vull viure
Que si visc em sento morir.
Si no em vols escriure
Serà per fer-me sofrir,
Ja la vida m'abandona
Com si fos una papallona
que vola de la flor
que el nèctar li dóna.
O, sirena voladora!
Cent mil ballarins
Han dansat sobre l'asfalt
I tu, el major dels fadrins,
Em volies al teu costat.



ELS SET CELS
Que albirés ton front no volies.
Ta bella cara i ton bell cabell,
Tons ulls excelsos, com un rampell
Contra meu no sé perquè dirigies
Però de sobte ma veu et treu,
Com el vent, la rosada negrosa
I expandeixes l'aura rosada
I ballem com dos flocs de neu
Que es fonen mentre baixen
Voleiant, al ritme que toquen
Els músics celestials, i el teu
Odi canviat a amor del Nord
Ens enlaire per sobre l'espai
Fins al sèptim cel, sense por,
I allí ja no hi ha més esglais.

Tornem a veure'ns caminant
Vora el llac tenebrós
I fins el monestir fosc,
I em beses amb la ma
Per dir-me que m'estimes
Però jo no puc anar amb tu.
Em sento lligat a qui no volies
i per sempre més t'he perdut.



MÉS QUE A TOT LO MÓN
Si em donessin a escollir
Si vull tot lo món o a tu,
De ben segur que escatir
No caldria que et vull a tu.
Ets l'aigua dolça que trobí
Sense pols ni terregada.
Ets l'amor que em deixondí
D'una amargor pesada.
D‘antuvi fongueren dos metalls
L'un tallant i l'altre lliscadís
I ara a la farga gaudim de l'encís
al cap de milers i milers d'anys.
El foc dels segles i el regalim
De l'aigua dolça que del teu pit
S'escapa, han fet que m'adormís
I ja no sóc jo: som un sol esperit.



UN SOL COR
Ja no sé de qui és el cor
Que se sent bategar
Mentre la pell se'ns fon.
Ja no sé si doblegar
Aquest braç serà mon
Cos o el teu qui ho farà.
Ja no som dues fonts,
Ja no som dos a mirar.
Per això quan et refons
Em sento, per la meitat
Unit, i golafre de cos.
Que radical la llibertat!
No sabia que tots dos
- I de quina manera! -
Anàvem a tot estrop,
I que després em caldria
Morir quaranta nou cops
Per oblidar la teva
Befa que em destrossà el cor
Després de robar-me'l, ah!
Quin caliu roman de la por,
Més llarg que el de la brasa
Cega del nostre amor?


RIU QUE RIU
Riu que riu a cor que vols
No et sufoquen les escalfors
Més profundes del meu cos
Rius de mi o de tos dos?
El molí poua l'aigua
Que puja d'una glopada
de tant fregar l'ànima
del vent amb l'abraçada
de cada braç i cama.
I quan el vent no somriu
Em penso que no ets ja viu
O que ja no ets al niu
Secret de l'amor altiu.


CADA COP MÉS LLUM
No esperava que em volguessis,
ni jo sabia que la teva llum
cada cop seria menys lluny
fins fer-te decidir d'anar amb mi.
Jo no em creguí que fos teu
Ni calia que pensés seguir.
Cap aspror vem assolir
Tot goig i salut, i això feu
Que hi hagués més llum
Més alegria, menys tristor
Encara que jo vaig dir que no,
Que no volia amb el meu fum
Entelar la teva vida gloriosa,
I, com el teu cos, perfecte,
ni la teva ment generosa
que torna el bé per l'afecte.


AVET ROIG
Blaus són els teus ulls
Com l'atzur més pur
Dels Alps estirians.
Rojos i arrissats
Tos cabells estan.
Purs com l'or més car
I veuen caure
Una llàgrima
Per ton germà aimat.
Alta tens l'ànima
Com el gòtic gegant
Del temple que empara
La tristor i cobejança
I sense por s'atansa
A la mort covarda
Que jo no et volia
Sense una abraçada.
Alt, gran, clar,
Nu, dur, pur,
Blanc, mat, sa,
lleves la vergonya
de la timidesa
d'aquesta glopada,
i rebutges l'anada
al món de púrpura
i de flames venials
car tu ets l'avet més alt
i jo de mirar-te
creixo amb tu fins dalt.



LA TOGA DAURADA
Com la platja abraça la mar
Tu abraces la catifa de palets
De la platja de Sitges estant
Nu, ample, adormit i calent
Sota el sol ardent tot somniant
En un món millor i valent.
Dolç és ton cos i ta mirada
Ample ton front i tes espatlles
Que n'és d'amable ta parla!
I la toga daurada que portes
Dius que fa més gran l'ànima
Del dard que tot tu abraces
A dalt el turó i a baix a la platja.
I la brisa se m'enduu amb les ones
De l'oblit de la costa blanca.
Mentre et deixo ben adormit adés.
Amb ta corona de santedat,
Anella de rus daurat.



LA LLUNA PLENA S'ENLAIRE
Vestit de mil colors
Com la lluna nova
Amb un tel de núvols
Ningú no diria
Que un dia si vols
Pots saltar enlaire
Fins l'alt sostre mort.
Tos rínxols brillants
Llargs i obscurs
Oculten les llums
Dels indis californians
Que en la lluna com tu
Meditaven tot lluitant
Amb braços de gegant.
La lluna plena no és lluny
I amb un sol braç amunt
Atlètic i diví proposant
Prop meu un amor esclatant
Amb delícies i perfums
Que no sé resistir tant...
Sense posar-me malalt.
Un sol braç i amunt.
I amb dos, què faran?
Els indis californians?
Tu ets la lluna plena
I jo sóc el Sol eclipsat
Per aquella escena
Que tant em costà oblidar.
Jo volia la lluna plena
En un cove ficar.



TRENCANT FRONTERES
Genoll vora genoll
Quina pau neix ara
Entre nosaltres dos
Asseguts l'un i l'altre
De cara a cara i a cos.
En sortir del tren era
Jo qui estava confós
Que tu em volies enrere
I jo no volia, freturós.
Tu ets una peça cara
i te m'oferies generós
i encara et vull ara,
un segon cop, si no fos
que algú que t'estimava
ja et deu haver pres tot.
Penedit estaré, i cara
He pagat l'errada; i això
És culpa meva. Vine!


EL REI AGENOLLAT
Descalç un australià s'atansa
Caminant per la roca blanca
Bellament nu i humil arriba,
divinitat celestial sembla
I em demana ajuda suara.
Jo em retiro, no tinc la pau
Que ix dels seus dos ulls tan blaus
Ell és ros i jo moreno
però ell m'estima i jo no,
no es riu de mi no,
s'agenolla i això em dol
em besa la ma tan sols.
Ni vida, ni infern, ni mort,
aquest és el seu comiat
i com un rei s'ha agenollat.


LA FOSCOR SE N'HA ANAT
No volia separar-me.
Si ni fet a mida podia
Imaginar-te millor res
De tot el que tu tenies.
Només volia un xic de temps,
acomiadar-me aquell dia
dels amics que no veien gens
el que tu em responies
al meu somriure, tant content.
Em palpaves, i la sentida
Era tan bona que no res
Semblava poder partir-la.
Però tu vas creure que era ofès
que jo em retirava, ai las!


EL SOTJADOR
Sota una volta de murtres
Ens veiem per primer cop.
La lluna plena tu recordaries
I jo l'olor dels crancs de tardor.
La blavor del teu front
I de tos cabells andins
El color bru de ta pell fina
Que cada cop pels matins
Perfumes amb una xicotina
D'aroma senzilla escollida . . .
Són records que jo sotjava
Quan sota la teva casa
Esperava la teva arribada.
Tu m'acollies com viatger
Afamat del teu cos imponent
I amarat de llum vistent
A pleret t'adormies
Mentre jo em gronxava
Dins teu i ben content.
Perdona si he cregut massa
En la nostra afinitat.
Jo no sé pas si m'has odiat.
El darrer dia em vas donar
Maduixes sense nata
I ja la llum s'apagava.
Aquella blavor divina
On la sotjaré, amat?


EL NOI DE DUES CARES
Una veu interior el renya
I una cara osca posa,
Puix només, aïllat a casa,
allí en vera pau reposa.
Després, tot un àngel
En surt volant ell,
amorós com mai s'és vist,
delicat i atent ix.
Treballar, per a ell, és
Estimar i fer-se el fonedís.
Ningú ha deixat de fer
El sexe quan ell l'oferí.
De l'esquerra de la platja
Cap jove li és estrany.
Ell ha nedat sobre tots
I sobre totes les onades
D'aquests mars apassionats
Alguna ona l'ha ferit
I a Brasil ha hagut d'arribar
Per guarir-se de la nafra
Que aquí el metge no vegí.
A mi un dia es va rendir
Ferit d'una bastonada
Que podia haver estat per a mi.
La guerra santa allò semblava
I al darrera el jardiner vinguí
i l'ajuntament també ajudava
a fer-nos fora de Montjuïc.
Tothom té moltes cares
De la hipocresia, per oferir.
Però ell només en té dues
I ben sincerament ho puc dir.
Quan somriu ho fa tot ell
Fins i tot es gira somrient
Per besar-te estant damunt d'ell.


MASSA DESNIVELL
Has bolcat la muntanya
I et rius de la feta.
Tons ulls d'acer s'afanyen
a copsar la infinitesa
mentre mig nu et bronzeges
sobre el banc de l'era
vora l'alzina surera.
Et sobren força i bellesa
I amb la teva jovenesa
Has capgirat, o diablessa,
La ment que jo creia fesa
Només per la puresa
Del riu de l'escomesa
Que ha de ser presa
Del meu cor i entesa
Fins la mort.
La teva massa és massa
I no m'ajudes a casa.
Em sento perdut
Entre el riu i tu.
Començo amb tu
I acabo al riu com puc.
No m'has mirat
Quan jo et volia
I no sé que faria
Si un altre cop, airat
M'ignores, desnivellat.


MARK BINGHAM
Que trist veure's reflectit
Només en un poema
Com les flors deixades
Per un descuit vora el camí.
Quina pena que tu em volies
I jo no sabia com escatir
Com respondre't al mirc.
Els missatges que molts dies
Tu, gai atleta, em deixaves.
Les trompetes del judici final
Sonaren per a tu martiritzat
Per una atzagaiada islàmica
Només per haver retardat
Un dia el teu vol malaurat
Un militar català
havia programat
Aquella feta nefasta
que ja havia profetitzat
Nostradamus
insensat.
Els teus ulls brillen
Com la mar arrissada
Un dia de bon temps,
De blavors extremades.
Ta pell blanca exhala
L'aroma marina
De les esponges fines
I la sentor divina
de les flors de Brugmànsia
Tu t'acomiades de mi
Amb un somriure
Malgrat el destí,
Que sabem que no te fi.



NELSON ROCKEFELLER
Més enllà d'allò impossible
Més enllà de l'Atlàntic
Has arribat per sentir-te
Com a casa del músic
Que a mi fa adormir-me.
No recordo quan caiguí,
Només que sobre ton pit
Sentí la pau que Verdi
Segurament et feia venir.
Ta pau era immensa.
Ton somriure era ofensa.
Ta parla havia estat exquisida,
però jo desconeixia
perquè vas deixar-me
com un enze sobre teu
dormir qui-sap-lo.
El meu rebuig al final
Compartí ton fill i ta dona
I tots a la una varem desar-nos
Dins l'estoig social.
Però jo ara et recordo
com un home bo
ple de celístia eternal.


UN JOVE ACTIU
¡Oh, Alexandre el menor!
No vas rebutjar-me.
I ara t'estranyes
Que el plaer i l'amor
Hagin volat amb tristor.
M'has fet sentir
No ta pell blanca,
Sinó la més pregona
Sensació que ahir
Avui o demà
Com a passiu crit
He sentit al cambril.
¡Oh, tàlem simpàtic,
Nuclis septal i acumbent!
¡Lloc blau i amígdala!
Tot s'ha fos. Per excés.