Sinfonia d'arròs inacabada

Un relat de: JoanaCarner

Tot just començava a parlar i ja comptava. Comptava els petons i les moixaines que li feia la mare. Una veueta li deia que la suma d'atencions es corresponia amb un afecte més gran.
Més endavant comptava els somriures que li dedicava la professora de matemàtiques. Cada somriure era una creu en un full que guardava al seu armari.
Les noies que li agradaren van ser fàcils de comptar: era de naturalesa monògama i els amors li duraven força. Als vint-i-cinc anys es va enamorar de la Mercè. L'any següent es van casar, tots dos verges. Eren temps en què encara moltes noies no volien "pecar", i pel que fa al Josep, havia estat massa entretingut estudiant Econòmiques i comptant i col·leccionant un munt de coses, de fets i de sensacions. Havien tingut deu mesos i mig de festeig; tres-cents vint-i-un dies, li agradava subratllar. Un temps abans del casament, la inexperiència en qüestions amatòries el neguitejava. Aniria tot bé?
La nit de nuvis fou complicada per la manca de pràctica de tots dos. Però el Josep la culminà amb èxit, malgrat les reticències de la Mercè, entre queixosa i desmenjada. Després de la primera experiència sexual amb parella, l'home estava satisfet de si mateix. Tenia set i va anar a beure aigua. En el pis, acabat d'estrenar, els armaris de la cuina eren empipadorament iguals. N'obrí un i aparegueren els pots de macarrons, sucre, arròs... Volia un got. El va trobar al segon armari. Mentre bevia, es va fixar en el pot d'arròs. Va recordar quan feia servir els grans d'arròs per comptar les vegades que guanyava el seu germà als escacs: cada granet, el plaer d'una victòria. La bosseta amb aquells grans va quedar perduda a casa dels pares. El pot d'arròs se li mostrava dins l'armari encara obert. Com si fos un gest habitual, el destapà i va començar un altre ritual comptable: en un potet de plàstic que va trobar sobre el taulell hi va dipositar, amb un cert cerimonial, el primer gra d'arròs de la nova vida sexual.
Al pas del dies, tots dos en van aprendre i la cosa va esdevenir més divertida. Però tot passant els anys i sense saber com, la freqüència de les rebolcades es va alentir fins gairebé aturar-se. Viatges i massa feina eren les excuses, alguna vegada per part d'ell, cada vegada més sovint per part d'ella.
Quan el Josep va fer seixanta anys, s'adonà que en feia cinc que la Mercè l'havia jubilat. No de forma explícita, però sí de fet. Els mals de cap, o del que fos, havien estat cada cop més freqüents; i de tant en tant el regal d'una acceptació condescendent. Per la seva part, la feina, la inèrcia, la coartada d'una suposada lleialtat a no sabia què, havien abaixat el to i la freqüència de les seves protestes davant la seva dona. Feia cinc anys, doncs, que el pot d'arròs havia deixat de créixer. Sóc un monògam per naturalesa, es deia com a excusa per no cercar estímuls nous en un altre lloc. Però el que hi havia convivint amb tot plegat era una bona dosi de mandra.
El Josep guardava el pot de les expansions amoroses al fons de l'armari, sobre el calaix dels calçotets. Feia molt de temps que ni se'l mirava. Li va estranyar trobar-lo a primera línia de l'armari. Va contemplar el resum de tants anys de vida sexual. Li va semblar ben poca cosa. Hauria d'haver escollit cigrons per donar fe de cada esbarjo. O millor encara, nous. S'imaginà una gran capsa plena de nous. El contingut del pot tenia un aspecte ben ranci, però no es plantejà de llançar-lo. El conservaria, com guardava les pedres negres i les blanques que representaven els reganys i les lloances del pare durant l'època d'estudiant. El telèfon va reclamar la seva atenció i s'oblidà del pot. L'endemà, quan va voler tornar-lo al fons de l'armari, no el va trobar. No va voler demanar-li a la seva dona si l'havia canviat de lloc. Mai no havien parlat del pot; no sabia si ella en coneixia l'existència i no tenia ganes d'haver de donar explicacions. No, no li demanaria, però s'adonà que li empipava perdre la comptabilitat de la seva activitat sexual. Ja ho trobaré, ja ho trobaré, es repetia. Però el fet neguitejava la seva personalitat de comptador i col·leccionista.

Aquell matí el Josep es trobava immers en una nebulosa d'endorfines. L'olor dels quatre tarongers del jardí entrava per la finestra oberta del despatx. Li va semblar que les seves mans encara modelaven els pits, petits i tendres, de la Martita. Recordà el dia anterior, i la seva anatomia, tan pansida feia uns dies, es va mostrar ufanosa. Quant de temps feia que no se sentia viu, i amb ganes de ser vividor! Havia estat la primera vegada que havien fet l'amor, i havia estat una trobada tòrrida. Encara se sentia la pell impregnada de l'olor dolcenc de la jove filipina.
Li va arribar la remor de la conversa de la seva dona amb el jardiner. La Mercè havia tornat feia una estona d'un dels seus viatges de negocis. Abstret, el Josep gairebé no va sentir els copets a la porta. Endavant, va dir. La Martita es va quedar al llindar, esperant un segon permís.
-Entra. Buscaves alguna cosa, o... potser algú...? -entonà maliciós.
-Oh, no, perdó. Pensava que no hi havia ningú i anava a netejar la pols i buidar la paperera, però si li sembla ja tornaré després. Es movia amb la gràcia elegant de les orientals, malgrat que havia arribat de Filipines als cinc anys.
-Per favor, Martita, quan estiguem sols no em tractis de vostè.
-Prefereixo fer-ho. Tinc por que se m'escapi un tuteig quan la senyora sigui al davant.
-La meva dona marxarà de viatge demà, altra vegada -va dir el Josep, mentre la mirava embadalit.
-Ja ho sé. M'ha dit que li prepari la maleta per a tres dies.
-Ah, Martita, per cert, has vist un potet de vidre amb molts grans d'arròs a dintre?
-Sí, em penso que sí. El tenia la senyora fa uns dies a l'armari del seu bany, i fa una estona he vist que el llençava a les escombraries. Ha dit que era una porqueria guardar allò tan... tan estantís ha dit.
El potet d'arròs, es va dir. Alguna cosa trontollà en l'ànima comptable del Josep. Per què la Mercè l'havia llençat a les escombraries? Però va sentir cap necessitat d'esbrinar-ho.
-Era important? --va demanar la minyoneta, preocupada.
-No, en absolut -va respondre, convençut. No, no ho era d'important. Allò que representava era tan caducat com els grans d'arròs.
-Recorda, Martita, fins demà al vespre.
-Fins demà al vespre -va repetir la noia amb la mirada entre tímida i incitant.
El Josep respirà a fons, amb el pensament i la pell submergits en els records. Se sentia la boca pastosa. Va anar a la cuina i va beure un vas d'aigua fresca. Havia dinat d'hora i tenia una mica de gana. Va prendre un recuit. El fruí amb parsimònia amb les tres últimes galetes que quedaven en una petita capsa. Havia tornat a gaudir de les coses, fins i tot d'un recuit i unes galetes. Els pensaments es convertien en somriures. La mirada se li aturà en els armaris de fusta lacats en blanc, i va recordar la nit de nuvis, quan la Mercè encara era una promesa de felicitat. No va sentir res, però el record li va fer obrir l'armari dels pots. Sucre, farina, cigrons, fideus, arròs... L'arròs se li mostrà com si volgués cridar la seva atenció, però el Josep el va trobar insignificant. Va mirar el petit pot del recuit i el va rentar sense saber ben bé per què.
Altra vegada el record del dia de follia li va provocar un enrenou als pantalons, però també un glop de tendresa. Es va quedar uns moments pensatiu davant els pots. Finalment va destapar el dels cigrons i a la capsa de galetes buida n'hi va dipositar tres.

Comentaris

  • Em trec el barret...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 29-07-2010 | Valoració: 10

    Un relat amb un toc d'humor que també enganxa des de la primera línia! Això que ja em pensava que, malgrat el temps que feia que col·leccionava els granets d'arròs, la cosa acabaria en una paella, o potser en un arròs a la cubana. Però en qualsevol cas, m'ha semblat una sàtira d'allò més interessant.

    I com sempre, un relat magníficament ben escrit!

    Salut i bon estiu!!!

    v

  • Un títol molt ben trobat[Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 13-04-2010 | Valoració: 10

    I el relat molt ben aconseguit perquè ets capaç d'explicar tota una vida en un conte curt, sense explicacions innecessàries. Tot i ser un relat que comporta una certa angoixa, té també trets humorístics, com ara quan en Josep reflexiona sobre si no hauria d'haver emprat cigrons o fins i tot nous. Tot el text és una barreja, molt ben aconseguida, de nostàlgia, malenconia i humor.
    Una abraçada,
    Shaudin

  • Arròs i cigrons, passat i present[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-02-2010 | Valoració: 10

    Un bon relat, aquest, de lectura interessant: bona feina!

    Has sabut compendiar gairebé seixanta anys de vida dins un relat amb set minuts de durada.
    Practicament, res no manca, ja que tot allò que resulta necessari per eninsar-se en el món del Josep i en la vida de la aprella que constitueix amb la Mercè, hi és present.

    Com de costum en els teus escrits, la teva prosa fa un servei de qualitat a la narració i descriu amb perfecció situacions, comportaments, circunstàncies i reaccions.

    Trobo que el titol que has adjudicat al conte és tot un encert : original i intrigant, suposa una bona presentació d'aquesta història tan humana, que fotografia la quotidianitat i capta amb nitidessa el moment de l'alliberament quan la sentència semblava irreversible...

    T'envio una abraçada plena de sol i de vida,
    Unaquimera

  • L'amor, com tot, ha de ser conreat dia a dia.[Ofensiu]
    brins | 26-02-2010 | Valoració: 10

    Que bé que escrius, JoanaCarner!

    M'has endinsat dins la història des d'un principi.He conegut a fons el caràcter i els sentiments dels protagonistes. M'he entristit amb la seva apatia i m'he il.lusionat amb la nova capsa de cigrons...

    Molt, MOLT ben escrit. Et felicito!

    Pilar

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JoanaCarner

JoanaCarner

22 Relats

124 Comentaris

28765 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Vaig néixer fa un temps. Estimo les paraules. RC és un bon lloc per escoltar i per dir.
Els meus amors?
De cada autor, de cada poeta preferit, tinc una obra, una poesia preferida. De cada obra preferida, tinc un bocí preferit. De cada compositor preferit, tinc una simfonia, una cançó preferida...

=======

Ves-te'n

Ves-te'n. Però ja sento que, des d'ara,
a la teva ombra m'estaré.
Mai més, solitària al llindar d'aquesta vida
reclosa i meva, no seré mestressa
dels viaranys del cor, i no alçaré la ma,
serena, al sol, com altres dies,
sense el record d'allò que jo estimava:
la teva mà en la meva.
L'ampla terra amb què el Destí ens separi
em deixa el teu cor en el meu,
amb batec doble.
Tot el que jo somnio i faig t'enclou,
com serva el vi gust de raïms.
I quan a Déu prego per mi,
també el teu nom escolta
i veu les nostres llàgrimes
mesclades als meus ulls.

Elisabeth Barrett Browning (1806-61)